10/04/2023

No hem entès el que és Vinícius

2 min
Vinicius Junior, celebrant el seu gol al Camp Nou

[Donem per sobreentès que el lector ha vist algun partit del Madrid en les últimes tres temporades i que, per tant, té coneixement del grotesc comportament, les constants provocacions i la nul·la esportivitat de què fa gala Vinícius. L’autor de l’article n’és conscient i ho rebutja, però avui prefereix no avorrir-los parlant d’obvietats. I dit això, s’hi posa:]

En l’ADN més íntim del que significa ser del Barça podem presumir de tres aspectes clau: som catalans que juguen a Espanya, amb el que això significa; som un equip compromès amb el bon joc –hem xiulat en partits en què guanyàvem 8-0–, i som el bressol on han jugat els més grans de la història. 

En aquesta darrera qüestió, la dels grans futbolistes, el contrast és total si ens comparem amb la nostra nèmesi, el cínic i multiguanyador Reial Madrid, que només pot presumir d’haver tingut Di Stéfano, i perquè el règim franquista li va manllevar al Barça el crac de l’època de forma escandalosa, però que no ha olorat Maradona, Cruyff ni Messi. 

De fet, els culers de la meva generació podem veure satisfets que en quatre dècades el Madrid no ha tingut cap superestrella a qui haguéssim volgut veure de blaugrana, amb una sola excepció: Zinedine Zidane va ser un pinzell fet futbolista a qui se li coneix un únic defecte, que és haver tingut el mal gust de decantar-se per anar a l'equip de Concha Espina. Un de sol, fins ara.

Som davant un instant històric, que té lloc davant els nostres ulls tot i que no l’estem sabent apreciar: Vinícius acumula dues temporades de tant de futbol, tanta fantasia i tant de vertigen que s’ha guanyat els nostres sospirs i el nostre anhel. En un equip ancorat a l’etern llast que és Dembélé, amb jugadors de moral destrossada com Ferran i Ansu, resulta estimulant assistir al devessall de confiança i talent de qui és, ara per ara, el jugador més desequilibrant de la Lliga. 

Els números, ai, són cruels en la comparació: l’extrem brasiler acumula 21 gols i 15 assistències. Ferran Torres, sis i dos. Ansu Fati, set i tres. I Dembélé, que té més admiradors que mai, vuit i set. Entre tots tres, 21 gols i 12 assistències; entre tots tres, podem dir, no fan un Vinícius. 

Però si deixem els números i anem al joc i les sensacions, l’abisme és encara més gran. Un servidor, 37 anys veient futbol, no recorda un Madrid que de manera tan descarada i desvergonyida fiï tot el seu sistema ofensiu a donar la pilota a un sol jugador i resar. I, malgrat això, de manera increïble, el relat mediàtic madrileny ha aconseguit centrar la mirada en el beneficiari del torrent de futbol de Vinícius, que és Benzema, l’home que l’empeny a la xarxa, amb més gràcia, diguem-ho, del que ho va fer durant anys aquell engany i geni de la lletjor futbolística anomenat Cristiano.

Vinícius, és cert, pot millorar de cara a porta. Però a molts ja ens recorda el millor Neymar, i, si d’entre els herois actuals traiem de l’equació un tal Leo Messi, podem dir-ho sense por d’equivocar-nos: el Madrid té al seu equip, ara sí, el millor del món d’entre els mortals. 

stats