07/03/2023

La millor resposta davant del patiment d'Ansu Fati

2 min
Ansu Fati, durant un entrenament

Escrivia Albert Llimós a l'ARA que el cap de setmana passat, més d'un aficionat del Barça va pensar durant el partit contra el València que hi havia plans millors per fer un diumenge a la tarda. Vaig tenir la mateixa sensació a l'estadi. Bastants badalls i una estranya resignació. Molts aficionats no gaudien amb el joc, però conscients que les baixes de Pedri, Gavi, Lewandowski, Dembélé i Araujo explicaven bona part de l'espectacle, callaven i donaven un suport silenciós al líder. No pots xiular un equip que lidera la Lliga així després de tants problemes. Però als culers tampoc els sortia animar i cantar, veient el joc ensopit.

Els aficionats poden arribar a ser cruels. Però, en general, tinc la sensació que el Camp Nou està sabent entendre el context del Barça. Especialment els socis de tota la vida. Els turistes, ja ho sabem, prioritzen la selfie, la foto amb la bandera del seu país i quedar-se fent cerveses quan l'estadi ja està buit. I la grada d'animació fa allò que diu el seu nom, animar. Però aquella massa crítica de socis que de vegades serveix de termòmetre per veure què pensa el barcelonisme sap que després de patir tant en els darrers anys, ara que l'equip guanya cal donar-li suport.

Sí, Xavi s'ha d'empassar els seus discursos sobre l'estil. Sí, molts jugadors no fan el salt de qualitat. Si, fa mal d'ulls veure el Barça defensar com els equips que Xavi sempre criticava. Però entre lesions, inestabilitat econòmica i la motxilla del passat, aspirar a guanyar tres títols i dominar la Lliga tal com la lidera és un èxit.

L'estadi és llest, així que dona suport entre badalls. Ara, sí que es posa nerviós amb Ferran Torres. Quan va fallar el penal, l'estadi va respirar amb aquell soroll que anuncia una xiulada si la cosa no millora. Aquell soroll coral format per centenars de petits crits de desesperació i comentaris al teu company de graderia.

En canvi, amb Ansu Fati això no passa. El que més m'agrada del barcelonisme aquests dies és el suport a un noi que fa patir. Sí, veure jugar Ansu fa patir perquè no el veus còmode. L'estadi, llest, entén el patiment d'un noi de la casa que ha sofert lesions i té al davant un mur mental. Quan falla, l'aplaudeix. La graderia d'animació canta el seu nom. Quan Xavi el va substituir, el Camp Nou el va acaronar amb una ovació. En una època on en general tots tenim la sensació que manca empatia amb els altres, on ets linxat socialment per una opinió o una errada, que milers de persones comprenguin i protegeixin un jove que lluita contra els seus fantasmes m'emociona. El barcelonisme sap reconèixer algú que s'hi esforça, que ho intenta i pateix perquè el cos no l'acompanya i mentalment es bloqueja.

stats