08/04/2021

El masclisme sí que és un clàssic

2 min
Misa Rodríguez i Marco Asensio

El gest públic que aquesta setmana ha tingut Marco Asensio el diferencia i l’honora enmig de l’oceà homogeni que acostuma a ser el futbol professional d’elit: un paradís per reafirmar els privilegis, models i paradigmes de l’home blanc, heterosexual i, en aquest cas, també ric. Una oda constant al patriarcat en què l’heroi-referent és un triomfador valent i musculós amb, tot sovint, una dona-objecte al costat que li serveix, com una possessió més, per completar les fotos de mascle perfecte a Instagram. En aquest context, si la portera del Reial Madrid, Misa Rodríguez, penja una imatge a Twitter equiparant la seva passió pel futbol a la del golejador Asensio –com gosa!– no és d’estranyar que hi hagi una allau d’energumens que l’insultin, la ridiculitzin i li diguin barbaritats com que està buscant tenir sexe amb ell. A les dones no ens sorprèn, és el nostre pa de cada dia. 

No hi ha distinció: som objectiu futbolistes, entrenadores, directives, aficionades i periodistes. El ventall va des de les brometes més suaus i un “no t’enfadis, tens la pell molt fina” fins a agressions i vexacions de tota mena. Algunes més que d’altres, però totes tenim alguna història per compartir i explicar. I aleshores hi ha qui es pregunta per què costa tant que hi hagi més dones que vulguin entrar en aquest món, que se sentin còmodes per fer-s’hi un lloc i consolidar-se. Que hagi de venir un home a fer visible als ulls dels altres homes aquesta xacra que patim nit i dia, per aconseguir una resposta viral a les xarxes i alguna portada de diari, és metafòric del que ens passa. Asensio va posar els focus on normalment hi ha foscor i vergonya i va demostrar que necessitem còmplices masculins per denunciar el que és inadmissible. Homes: a quin costat de la història voleu estar? 

Tot això enllaça amb el que ha revelat la companya Danae Boronat al llibre No las llames chicas, llámalas futbolistas: anys i panys de tirania i fàstic a la selecció espanyola femenina sota la batuta d’Ignacio Quereda. Mai discutit per ningú, legitimat per homes reforçant-lo en la seva posició de poder davant d’unes jugadores espantades i pressionades. Els fets que han sortit a la llum haurien d’haver provocat un escàndol que sacsegés les tertúlies d’arreu del país, Quereda hauria de tenir càmeres esperant-lo a la porta de casa seva i a la Federació, encara que, retroactivament, algú hauria d’haver donat algun tipus d’explicació. Però no. En quin món visc? Ens haurem de conformar amb celebrar uns tuits efímers… i gràcies.