Marxar del bar sense pagar per culpa del Barça

BarcelonaEls culers de la taula del darrere del bar on vaig veure l'Inter-Barça van decidir marxar sense pagar el seu compte quan es va certificar l'eliminació blaugrana. No és la manera més ètica de gestionar la ràbia, però és una decisió que demostra que perdre torna a fer mal a Can Barça. I aquesta és una excel·lent notícia. "Demà serà difícil llevar-se", va vaticinar un amic que va pagar religiosament els 32 euros que li pertocaven del seu sopar, i al qual se li va ajuntar la desfeta a Milà amb un inici de grip. "Estic pitjor per l'eliminació del Barça que per la grip", va voler puntualitzar a la resta del grup per deixar clar l'abast del seu malestar emocional.

Aquesta decepció aguda, recuperada pels culers dimarts a la nit, va ser l'emoció habitual que es va experimentar entre l'afició del Barça cada vegada que l'equip va quedar eliminat de la Champions League en el període 2006-2019. Aleshores, es confiava en el Barça i es donava per fet cada any que era un dels favorits per guanyar la competició. Si el desig s'incomplia, el dolor es podia comparar amb el de no trobar cap regal sota l'arbre el matí del dia de Reis. Fins que el 2-8 davant del Bayern de Múnic del 2020, la cúspide esportiva de les vergonyes blaugranes del segle XXI, va deixar el club, l'equip i l'afició amb un estrès posttraumàtic que va assecar les emocions.

La ràbia primer va donar pas a la vergonya i després a una sensació perillosament propera a la indiferència. Les eliminacions europees, fins i tot, es van duplicar per temporada: rivals amb cara i ulls jugaven (en el sentit humiliant) amb el Barça a la fase de grups de la Champions i, posteriorment, l'Eintracht de Frankfurt de torn es carregava els catalans a l'Europa League. Si algun culer va marxar d'un bar sense pagar aquella nit va ser més per l'emprenyament de veure com el Camp Nou es va convertir en un estadi visitant que per l'eliminació.

El Barça, en canvi, dimarts va ser a dos minuts de classificar-se per a una final de la Champions amb un onze inicial al Giuseppe Meazza que va incloure un porter retirat l'estiu passat (Szczęsny); un lateral esquerre que no era el millor jugador del Cornellà fa dos anys (Gerard Martín); un lateral dret que és central i que a l'hivern tenia un peu al Girona (Eric Garcia), i un davanter centre que, abans de l'eliminatòria contra l'Inter, només havia estat titular a la Champions aquest curs contra el Young Boys (Ferran Torres). Aquesta enumeració només pretén convidar a dues reflexions: l'enorme mèrit de Flick i els seus jugadors, començant pels quatre mencionats, i com és de necessari apuntalar la segona línia de la plantilla per seguir experimentant decepcions agudes entre alegries majestuoses.