Llançar-se a 100 km/h per una pista d'esquí sense veure-hi i escoltant música
Els italians Chiara Mazzel i Fabrizio Casal han creat un nou sistema per comunicar-se amb una esquiadora invident
BarcelonaQuan baixes per una pista esquiant, pots arribar a superar els 100 km/h. Si ja fa vertigen per a qualsevol esquiador, encara impressiona més quan ets cec. Però des de fa dècades, molts esquiadors amb problemes de visió competeixen a la neu, on són feliços, amb l'ajuda dels guies que baixen just davant seu ajudant-los amb la veu. Una connexió especial, una feina en equip. Ara dos italians han dut l'experiència una mica més enllà introduint-hi música. No és un joc, no. Ho fan per competir millor. De fet, així han guanyat.
L’estació d’Espot és la seu aquests dies del Mundial de paraesquí alpí organitzat per la Federació Internacional d’Esquí (FIS), on diferents esquiadors invidents competeixen en les disciplines d'eslàlom, eslàlom gegant, alpí combinat, supergegant, descens i eslàlom paral·lel. El guia sempre va davant de l’esquiador i sol utilitzar un intercomunicador sense fils quan l’esquiador té una mica de visió: així pot seguir-ne la veu i les instruccions. Quan es tracta d’esquiadors cecs totals, el guia sol portar un megàfon a l’esquena perquè pugui ser seguit pel corredor.
L'excepció aquests dies ha estat la italiana Chiara Mazzel, que té 26 anys i viu a les Dolomites. Quan va començar a esquiar amb 5 anys encara hi veia. Però amb 18 va perdre el 95% de la visió i va deixar els esports de neu, fins que als 23 anys va decidir tornar a esquiar. Poc després ja era amb la selecció paralímpica d’Itàlia i, de fet, s'ha proclamat campiona en la categoria femenina supergegant a Espot. I ho ha fet acompanyada de Fabrizio Casal, el seu guia. Des de fa poc més d’un any, tots dos es comuniquen a través d’un sistema dissenyat per ells per donar resposta a les seves necessitats. A diferència dels dispositius que utilitzen altres atletes invidents que també han participat en el Mundial, el seu és un sistema basat en la música. La Chiara tria diverses cançons segons el ritme que prefereix en cada moment o en cada cursa. Aquestes cançons es reprodueixen en un dispositiu en forma de caixa que el guia duu col·locat a la part baixa de l’esquena. El dispositiu reprodueix la música amb molta potència i, encara més important, en direcció a la Chiara.
![Els italians Chiara Mazzel i Fabrizio Casal han creat un sistema nou per comunicar-se amb una esquiadora invident](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 2686 1791"%3E%3C/svg%3E)
La caixa que porta en Fabrizio té una membrana en forma de tub que fa que el so sigui molt direccional, cosa que permet a la Chiara seguir la línia correcta en tot moment. La direcció i la profunditat del so són imprescindibles perquè la Chiara sàpiga quina és exactament la posició del seu guia i quina és la seva inclinació, perquè això és el que determina la trajectòria que ha de seguir. En aquest sentit, Mazzel explica: “Gràcies a aquest dispositiu he assolit millores molt significatives tant tècnicament com des del punt de vista del cronòmetre. És com si hi veiés, però per les orelles”. En Fabrizio es mostra orgullós de la feina feta: "Vinc de Val di Fiemme, al Trentino. Visc molt a prop de la Chiara i fa set anys que formo part de la selecció paralímpica. Esquio des dels 5 anys, així que mai hi ha hagut cap any que hagi parat i sempre he estat competint des dels 8 anys. I tan bon punt vaig aturar les competicions vaig començar a ser guia. Bàsicament, hem elaborat un sistema que ens permet fer entendre a la Chiara si segueix la línia correcta, és a dir, si em segueix o si he triat sortir a l'exterior. Això ens ajuda tant a coordinar-nos com a confiar en la Chiara, alhora que la fa sentir a gust perquè nota que la persona sempre és al seu davant, sempre hi és i clarament l'ajuda a prendre decisions".
Un camí llarg
El primer cop que esquiadors amb problemes de visió van competir va ser als Jocs Paralímpics del 1980 a Geilo (Noruega), però només a la categoria d'esquí de fons. Llavors es considerava que era massa perillós que una persona invident fes esquí alpí, però molts dels esquiadors que van participar en aquella primera cita van organitzar demostracions en pistes d'esquí alpí per mostrar que podien practicar-lo també. El 1984, als Jocs Paralímpics d'Innsbruck, per primer cop l'esquí alpí per a persones amb problemes de visió va ser oficial. Actualment, hi ha tres esports als Jocs Olímpics d'Hivern que compten amb categories per a persones amb discapacitat visual: esquí alpí, esquí de fons i biatló, un esport que combina esquí de fons i tir amb escopeta. A Catalunya, els primers entrenaments es van fer els anys 90.
"Els guies no som realment professionals, vull dir, no puc viure'n, no guanyo prou diners per viure fent de guia, no és una feina a temps complet per a mi. Però hi ha guies d'altres nacions que són atletes professionals i que poden viure'n", diu en Fabrizio.
