“És l’economia, estúpid”

“It’s the economy, stupid” és una frase que va pronunciar i popularitzar James Carville el 1992, quan era assessor de Bill Clinton en la seva cursa electoral cap a la Casa Blanca. En aquella època, els Estats Units estaven immersos en una recessió que escanyava les famílies i, el seu president, George Bush pare, distreia el personal per no parlar de les necessitats reals del país. L’equip de Clinton va posar l’economia al centre de la campanya i va ser un èxit: ignorar els seus efectes en tots els aspectes de la vida diària de la gent hauria estat un error. La cita de Carville és aplicable en molts contextos, també en el del Barça actual. L’entitat es mou constantment entre el discurs optimista en què semblava que era possible que tornés Messi i la dura realitat dels números, que sempre apareix i colpeja amb força les possibilitats de maniobra. L'afició del Barça té múltiples opcions d’alienar-se a còpia d’il·lusions i noms de futbolistes, però les matemàtiques no enganyen. 

El que diu l’economia és que la junta directiva del Barça ha fallat en una cosa tan simple com seguir de manera rigorosa un pla de retallades autoimposat i compromès davant La Lliga. Això, que ja no és imputable a herències de presidents ineptes pretèrits, farà que ara hagi d’avalar per poder inscriure jugadors al primer equip de futbol masculí. Plou sobre mullat, perquè els directius actuals tampoc han aconseguit que el club deixi d’estar excedit dels marges que imposa la normativa econòmica de La Lliga, i fer espai a nous fitxatges es convertirà en una mena de quimera. És cert que han rebaixat la desmesurada massa salarial del futbol, però els condemna, sobretot, no haver tornat al nivell d’ingressos prepandèmia ni haver sabut pal·liar la previsió de pèrdues que suposarà Montjuïc. Les palanques han deixat d’existir com a Deus ex machina, el deute creix i no, la culpa de tot no la tindrà Ansu Fati si no vol marxar.

Potser el que li cal al Barça amb urgència és fitxar un CEO de debò, amb capacitat executiva real, que intenti frenar una deriva que continua sent extremadament preocupant dos anys i mig després de la dimissió de Josep Maria Bartomeu. Tornem-hi: “És l’economia, estúpid”. Per més que molts vulguin viure en una ignorància feliç, en un fanatisme acrític plaent o en una mena de masturbació contínua, la fugida endavant no és infinita. Els números t’acaben atrapant tard o d’hora, i a la cantonada hi ha els homes de negre de Goldman Sachs i companyia. Ostres, que aixafaguitarres que som. ¿On dieu que hi ha aparcats els unicorns?