"Guardeu-me els auriculars, sisplau!": l'adeu al Camp Nou i l'orgasme col·lectiu contra el PSG

Els auriculars van sortir volant, suspesos en un instant màgic. La llum i l’aire que respiràvem, de cop, eren diferents. Com si hi hagués hagut un esclat atòmic o una aurora boreal que ens hagués atrapat per generar una realitat paral·lela indescriptible. Quan Sergi Roberto va marcar el sisè gol, el micròfon va captar els sons eufòrics d’un orgasme col·lectiu. Ens vam abraçar amb desconeguts, ens van saltar les llàgrimes i una onada expansiva d’adrenalina se’ns va emportar per davant. La remuntada que narràvem a la ràdio era història de l’esport. Tornàvem a ser nens, a viure la il·lusió més profunda, pura i neta que pot transmetre el futbol. I també era inevitable pensar en els que ja no hi eren i ens havien inculcat aquell vincle indestructible amb el Camp Nou: un temple místic més enllà de la pilota. 

Durant molt temps, anar a l’estadi era un luxe. No totes les famílies tenien –ni tenen– accés a un abonament i això encara afegia més solemnitat a la litúrgia de l’aparcament de sorra i l’entrepà de truita embolicat amb paper de plata. El regust era de privilegi i, per això, un partit del Barça podia durar mesos i anys. Les fotografies mentals, les olors i tot el que captaven els sentits, quedava gravat a foc en la memòria i, de tant reviure-ho, es distorsionava en una idealització onírica. En aquest context, la primera vegada al Camp Nou no s’oblida. Sobretot, si és un clàssic. Va ser un 3 a 0, amb gols d’Anderson, –l’encara idolatrat– Figo i Giovanni. Però el que més perdura al cervell és el tacte ferm de la mà del meu tiet perquè no em perdés, el soroll eixordador de l’ambient, el sentir-me minúscula en un mar blaugrana immens i l’impacte de veure que el rectangle verd era real. “Avi, això és el que em deies!” 

La vida forjada a partir del que era un somni, ha acabat transcorrent entre manetes al Madrid, Guardiola mantejat, celebracions de triplets, comiats de llegendes com Xavi i Iniesta, el cor encongit davant la vergonya de l’1 d’octubre i, sobretot, les meravelles de Messi com a rutina setmanal. Hi ha un univers en què continuem bocabadats observant com la pilota fa la paràbola perfecta perquè no l’ensumi Alisson Becker. Tots aquests moments van units a vivències personals i intransferibles i, per això, som a punt d’acomidadar-nos del vell coliseu en ruïnes amb l’esperança de no perdre ni una engruna de la seva essència. El Camp Nou es mereix un “fins aviat” a l’altura de les circumstàncies. I per cert: si trobeu aquells auriculars, sisplau, guardeu-me’ls.