Juanpe Ramírez: "La gent que arriba ara al Girona no ha hagut de suar tant com nosaltres"

GIRONAJuanpe Ramírez, el futbolista que més temps fa que és a Montilivi, des del 2016, i el novè futbolista del Girona amb més partits, 264, podria acomiadar-se de l’entitat diumenge contra l’Atlètic de Madrid (14 hores, Movistar LaLiga). Ho diem en condicional perquè, tot i acabar contracte, ningú no dona res per fet. Pot no continuar, però també pot allargar una mica més la seva preciosa història. Les dues parts es reuniran aviat.

Hi ha una imatge teva a Valladolid, el dia que assegureu la permanència, en què, literalment, voles.

— Aquesta és la màgia de les fotografies, el salt va ser mínim [riu]. Allà ens vam alliberar. Va significar molt, el gol. Afortunadament, l’any ha acabat bé i la fotografia va prendre tot el seu sentit. Ja quedarà per sempre.

¿T’imaginaves patir tant, una altra vegada?

— Feia molt que no guanyàvem, cada cop sentíem més pressió. Sabíem que o era allà o ens ho jugaríem l’últim dia. Ara estem tranquils i sembla que no hagi passat res perquè ens han sobrat un parell de jornades, però ha sigut duríssim. Les sensacions van arribar a ser pèssimes, de creure que no seríem ni capaços d’empatar un partit. Però ho hem capgirat, amb feina i implicació.

Emociona veure la manera en què gent com tu, Portu, Stuani o Juan Carlos defenseu l’escut.

— Ho sentim nostre, el sentiment és molt potent. Al Girona es pateix. Fins i tot aquest curs, que era per gaudir, hem acabat passant-ho malament. No volíem que se’ns escapés la categoria, especialment per la trajectòria que hem viscut.

Amb els anys que fa que corres per aquí, i altre cop t’has passat nits en blanc.

— Ja, ja. És increïble. Això no canvia. Quan les coses no surten, et fiques al llit i no dorms, és impossible. Et preguntes de tot, dones voltes a cada detall. No volia acabar la temporada plorant. Em venia molt al cap el descens amb Eusebio, perquè hi havia molt paral·lelisme. El passat es repetia i era inevitable tenir-ho present. Però ja està, estem salvats.

Servirà com a toc d’atenció perquè la Primera Divisió es valori més?

— Crec que només es valorarà amb el pas del temps. Ens agradaria molt veure com el Girona fa un pas més i s’estabilitza entre els deu primers o fins i tot se’l veu més sovint per Europa, però jo he conegut un club que sobrevivia. No teníem un lloc d’entrenament fix, per exemple; anàvem de camp a camp. Per això els que venim de sota sabem què significa aquest club. La gent que arriba al Girona d'ara no ha hagut de suar tant com nosaltres [en referència a ell, Portu, Stuani o Juan Carlos] per posar-lo a Primera. No tenen aquesta dimensió perquè s’han fet a altres llocs. El Girona no hauria de perdre mai de vista la seva realitat.

Hi ha una generació que només ha respirat sentiment gironí.

— Tot ve de la primera rua, del 2017, que encara se’m posa la pell de gallina. Allà va produir-se el canvi en la ciutat. Al principi, a la graderia, jo veia com la majoria era gent gran, la de tota la vida; i l’estadi no s’omplia. Això ja no és així. Del que més orgullós estic és d’haver posat el meu gra de sorra al fet que la gent del Girona sigui del Girona. Cada llàgrima que he vessat ha valgut la pena, i ara les hem transformat en alegria.

Les teves criatures -una farà sis anys i l'altra en té quatre- són conscients de què fa el seu pare?

— Encara són petits, tot i que comencen a entendre-ho. Al principi els ensenyàvem fotografies, però es pensaven que feia com ells, que es posen una samarreta de l’equip i surten a jugar al parc (riu). Un dia me’ls vaig endur a un entrenament i allà van veure que el tema era diferent. El petit vol ser com jo. Ells tenen tot el dia el Girona a la boca: a casa, a l’escola, amb l’entorn… Reconeixerien l’escut a deu quilòmetres.

Al parc no ho sé, però que vas marcar un golàs de falta en l’única victòria a la Champions…

— Buf, va ser immensament especial. Quan vaig col·locar la pilota, tothom va començar a corejar el meu nom. Tenia clar que era la falta perfecta. I quan va anar cap a dins, tothom va embogir. Vaig al·lucinar, en aquella celebració. I d’aquella acció m’han arribat vídeos de tots els angles.

Ets molt estimat, a la ciutat.

— La meva forma de ser encaixa molt amb la d’aquest club. A mi m'és igual el que em passi mentre l’equip guanyi. Si el Girona guanya, sóc el més feliç del món. Fixa’t en l’any passat, pocs cops he gaudit tant, i estava fora de l’onze. Altres jugadors no ho senten això, es prioritzen i prefereixen marcar dos gols, encara que el seu equip perdi. El que he fet a Girona, avui dia, tal com està el futbol, és impensable per a qualsevol jugador. És una vida sencera.

Acabes contracte el juny. Heu pres alguna decisió?

— No, encara no, estem esperant a acabar la Lliga per parlar. Després veurem què és el millor per a cadascú. Ara només vull gaudir del diumenge.

T’has plantejat l’escenari, però, d’haver de marxar?

— Se’m farà molt difícil no ser-hi quan arribi el moment… No vestir aquests colors, posar-me una altra roba, en un altre lloc i amb altres persones… Però també sóc conscient que tard o d’hora ha de passar i caldrà acceptar-ho. El que sí que voldria és que em recordessin com algú que ha donat més del que tenia pel Girona. Ningú no sap els cops que he jugat amb dolor o lesionat, però ho tornaria a fer mil vegades més.