Futbol i conciliació familiar

“Els meus fills no m'havien vist jugar mai”

La reemissió de la final del 99 entre la Xina i els Estats Units revisa els casos de mares al futbol

Quan la urgència sanitària ho permet, els dies de confinament s’estan transformant en un exercici de reflexió i nostàlgia, en una oportunitat per revisar experiències que la voràgine diària va consumir sense que les poguéssim pair, gaudir o guarir. S’està traient pols als àlbums de fotos, rebobinant partits antics i rescatant tota mena d’efemèrides que l’actualitat havia esclafat sense disculpes.

En un d’aquests viatges en el temps, aquesta setmana es va recuperar un dels partits més emblemàtics de la història del futbol femení: la final entre la Xina i els Estats Units al Mundial del 99 que es va celebrar al país nord-americà. Més de 90.000 espectadors van deixar-se la pell –literalment, de fet, perquè les temperatures van rondar els 40 graus durant tota la final– a les graderies de l’estadi de Rose Bowl, a Pasadena. Les campiones van ser les amfitriones, després d’una tanda de penals mítica amb l’aturada de la gata Briana Scurry i el gol decisiu –amb celebració icònica inclosa– de Brandi Chastain

La revisió del partit la van fer possible la FIFA i la Federació de Futbol dels Estats Units a través d’ESPN, i va generar un efecte paral·lel ben curiós: les protagonistes van poder remirar una final que mai abans havien vist per televisió. I moltes d’elles ho van fer acompanyades dels seus fills, una equació impossible sense tants anys de distància. “Els meus fills estan mirant [el meu partit] per primer cop. Creuen que la televisió està borrosa”, tuitejava fent broma Kristine Lilly, clau en una acció del partit per salvar un gol que hauria donat avantatge a la Xina i que hauria pogut reescriure la història del futbol femení als Estats Units.

L’experiència familiar la compartia també una companya d’equip, Julie Foudy, que tampoc s’havia vist en una situació similar mai abans. “Mirant [la retransmissió del partit] amb els nens. És divertit. Mai ho havia fet amb ells”, escrivia al seu perfil de Twitter.

El 'soccer', un exemple de conciliació

La situació és extraordinària perquè han passat vint anys i perquè no és gens habitual que les esportistes siguin mares mentre dura la seva carrera esportiva. L’exigència física i l’impacte evident d’un embaràs dificulten la gestió i, per a la majoria, fer el pas de ser mares acaba implicant el final de la seva carrera. Lilly, qui més internacionalitats va acumular amb els Estats Units amb més de 350 partits, és una de les poques excepcions. Va ser mare per primer cop el juliol del 2008 i va tornar a l’equip nacional a finals d’any. Va jugar un grapat de partits més fins que es va retirar el novembre del 2010. Poc després, el setembre de 2011, va donar a llum la seva segona filla. Quan va penjar les botes, però, la filla gran no era prou gran per ser conscient dels èxits de la mare. Foudy va decidir-se a ser mare quan va penjar les botes.

En canvi, sí que va poder compaginar les dues realitats la capitana Christie Pearce Rampone, una altra eminència de la generació daurada del soccer. Va allargar la carrera des del debut al 1997 fins a la retirada, l’any 2017, amb lesions i dos embarassos (2005 i 2010) pel mig. Les seves filles, Riley i Reece, han conviscut amb les futbolistes al vestidor americà i la Federació sempre n’ha parlat obertament, orgullosa dels seus exemples de conciliació esportiva –va arribar a afegir un servei de guarderia per fer possible que les jugadores tornessin a l’alt rendiment.

Els Estats Units sempre han anat per davant, en això. Al Mundial de França el combinat americà tenia una mare a la plantilla, Jessica MacDonald. “Representaré els Estats Units en un Mundial i el meu fill té una edat que ho recordarà. El que vull és ser un bon exemple per a ell, i la millor manera de fer-ho és treballar de valent i donar el meu màxim cadascun dels dies”, deia. N'hi ha desenes d'internacionals americanes en la mateixa situació, com Sydney Leroux, Amy Rodriguez o, aviat, Alex Morgan.

Motivació extra per a la portera argentina

A la cita mundialista de França també va destacar el cas de Vanina Correa. A punt de fer 36 anys i amb dos bessons de cinc anys a l’Argentina, la portera albiceleste va signar una actuació memorable. “El Mundial va ser històric, no només per a mi sinó per a tota l’Argentina”, explica a l’ARA. Correa va ser una de les porteres més destacades del torneig. Confessa que un partit “es viu diferent quan saps que tens els teus bessons seguint-te per la televisió, és especial”. “Per circumstàncies econòmiques no van poder viatjar amb mi a França, però sabia que estaven pendents del que fèiem. Abans dels partits m’enviaven àudios i un vídeo, sabia que ells estarien mirant-me i això em donava una empenteta anímica. Em van ajudar a sentir-me feliç i gaudir més del moment. Després de tants anys sense jugar un Mundial era històric per a nosaltres”, admet.

"Abans dels partits m’enviaven àudios i un vídeo, sabia que ells estarien mirant-me i això em donava una empenteta anímica"

Vanina Correa Portera de l'Argentina i mare de bessons

Afrontar un gran torneig com a mare és encara una raresa al futbol d’elit. “L’entrenament en l’alt rendiment et reclama molt de temps”, reconeix. Vani va deixar de jugar el 2010 i va tornar sis anys després, quan els bessons (Luna i Romeo) tenien dos anys i mig. “Va ser molt difícil tornar a jugar. El cos deixa de ser el mateix, et canvia molt després d’un embaràs, i potser més si és de bessons. L’esforç per estar al nivell és diari i és molt dur, però tinc la sort de tenir l’ajuda dels meus pares”. Amb tot, però, la recompensa és majúscula. “Li donen un extra a l’esforç que fas. A mi m’ajuden a gaudir més del que visc”. Quan va tornar de França després del campionat, retrobar-se amb els seus fills va ser el millor trofeu.

Un estímul per mantenir-se activa

Fora de l'elit pot semblar més fàcil trobar exemples de mares futbolistes, tot i que tampoc n'abunden. Un d'ells és el de la Laura Bonaventura, exjugadora del Barça i actualment a les files de la UE Porqueres de categoria preferent. El seu fill encara no ha fet dos anys i quan l'ha vist jugar no aprecia ben bé què fa la seva mare. No recordarà el gol que va veure-li fer l'últim dia, tot i que des de llavors "que encara encara crida “Mama gol!” quan veu una pilota", explica.

"Psicològicament m’ajuda molt, i si no fos pel futbol no sé si trobaria temps per fer gaire esport"

Laura Bonaventura Jugadora de la UE Porqueres

Bonaventura no sap si allargarà gaire més la seva etapa com a jugadora, tot i que reconeix que viure la maternitat mantenint-se activa en un equip, l'ha ajudat. "Estic molt contenta d’haver recuperat el to físic i de tenir un compromís que no sigui només el familiar. Psicològicament m’ajuda molt, i si no fos pel futbol no sé si trobaria temps per fer gaire esport", assegura. Si pensa en tenir un segon fill, diu que no voldria que impliqués haver de penjar les botes, perquè "el futbol és una manera de tenir la obligació d'estar en forma". De fet, recomana a les altres futbolistes amb ganes de ser mares, que no s'esperin al moment ideal perquè "no el trobaran mai". "Si tenen ganes de recuperar-se després d’un part, ho faran. A mi em va ajudar no perdre mai el contacte amb l'equip, vaig fer d'ajudant de l'entrenador mentre va durar l'embaràs i els sis mesos de postpart. Si hagués desconnectat del tot, després potser m’hauria fet mandra tornar-hi".

EDICIÓ PAPER 27/06/2020

Consultar aquesta edició en PDF