L’Espanyol busca herois amb la història de part seva

BarcelonaCornellà-El Prat es vestirà de gala per acollir la seva primera final per la permanència. En la seva breu història de gairebé setze anys ha acollit una classificació europea, dos descensos i dos ascensos, però fins ara no havia tingut l’ocasió d’albergar el desenllaç d’una Lliga en què l’Espanyol s’estigui jugant la vida en l'última jornada. Els blanc-i-blaus, que necessiten igualar o millorar contra el Las Palmas el resultat que obtingui el Leganés davant del Valladolid, busquen herois per una nova tarda d’infart i de transistors. 

Tot i tractar-se d’un escenari inèdit per a l’RCDE Stadium, aquest dissabte (18.30 h, 3Cat) els aficionats blanc-i-blaus més veterans recordaran les tardes de patiment viscudes a Sarrià i Montjuïc, on l’Espanyol va haver de suar de valent en nombroses últimes jornades per acabar assolint l’objectiu de la permanència. De fet, si es té en compte la temporada actual, l’Espanyol ha lluitat per la salvació fins a l’última jornada en 16 dels 88 cursos a la màxima categoria. És a dir, que en gairebé una de cada cinc lligues ha hagut de patir fins al final. 

Però com els ha anat fins ara als periquitos en aquest tipus de partits al límit? La majoria de precedents conviden a l’optimisme. O, si més no, evidencien una gran capacitat de resiliència i adaptació cap a escenaris dramàtics on cal tenir fe fins al final per acabar sobrevivint. L’Espanyol s’ha salvat en dotze de les quinze temporades en què va arribar amb els deures per fer a l’última jornada. Només va acabar baixant en tres ocasions: els cursos 1961-62, 1968-69 i 1988-89. En el primer i el tercer d’aquests anys va perdre la categoria després de caure al play-off pel descens, davant del Racing de Santander i del Mallorca, respectivament. 

De Kubala a Coro, passant per Pitus Prat i Tamudo

El 1963-64 també va disputar una eliminatòria, contra l’Sporting, que va aconseguir superar amb un 3-0 en un partit de tornada en què van marcar Kubala, Muñoz i Idígoras. No són els únics jugadors que han aconseguit posar la seva firma en gols clau que van servir per certificar la permanència en l'últim partit per a l’Espanyol. El primer a aconseguir-ho, de fet, va ser Pitus Prat, a la 1935-36. Els blanc-i-blaus necessitaven un punt per salvar-se i el van aconseguir contra el Racing de Santander (1-1) amb gol de qui havia estat el primer golejador històric de la Lliga. 

Just una dècada després, a la 1945-46, va ser Diego Castellà qui va igualar, amb un doblet, un partit que l’Espanyol perdia 2-0 al camp del Múrcia. Aquell punt, combinat amb la derrota de l’Alcoià a Mestalla, situava els espanyolistes amb els mateixos punts que els alacantins, però per sobre d’ells, al tenir guanyat el goal average particular. Un altre doblet, aquest cop d’Àngel Calvo, va segellar la permanència un any més tard, a la 1946-47, novament a l’estadi Enrique Roca de Múrcia. El triomf blanc-i-blau, a més, enviava a Segona els murcians. 

A la dècada dels seixanta hi ha tres altres precedents. A la 1960-61 els gols d’Indio, Ernesto Domínguez i una diana en pròpia porteria d’Ugartemendia van certificar la remuntada espanyolista a San Mamés. I la permanència, ja que tots els rivals directes van punxar aquella jornada. A banda de la mencionada 1963-64, a la 1965-66 l’Espanyol es va salvar tot i perdre 0-2 amb l’Atlètic. L’empat del Màlaga va evitar que els blanc-i-blaus acabessin disputant una nova promoció per la permanència. 

Una dècada més tard, a la 1977-78, l’Espanyol va tornar a salvar-se tot i caure en l’últim partit 1-0 amb el Salamanca. El Betis i l’Hèrcules van igualar-lo a punts, però el triple empat enviava a la categoria de plata els andalusos, que tenien el goal average particular guanyat a l’Espanyol. En aquesta ocasió, el punt sumat pels alacantins, i que va forçar el triple empat, va salvar els blanc-i-blaus. 

La temporada 1987-88 es recorda per la final de la UEFA perduda a Leverkusen, però va estar ben a prop d’acabar amb una tragèdia encara més gran: l’Espanyol va empatar 0-0 amb el Logronyès, però es va salvar perquè el Múrcia va perdre i no va aconseguir igualar-lo a punts. A principis dels noranta també es van repetir episodis similars. A la 1990-91 un doblet de Xavier Escaich va liderar el triomf (3-1) contra l’Atlètic que treia l’Espanyol del descens en l’última jornada. A la 1991-92 l’heroi va ser Andrei Vladimirovich Mokh, que va marcar la diana de l’empat davant la Reial Societat (1-1) que donava el punt necessari. 

Els últims dos precedents són al segle XXI. A la 2003-04 Tamudo i Lopo van tombar un Múrcia ja descendit amb dos gols al tram final en un enfrontament que va costar més del previst. A la 2005-06 Ferran Corominas va obrar el miracle marcant en el minut 91 el gol que salvava l’Espanyol davant d’una Reial Societat sense res en joc. “Estàvem molt nerviosos, algun company jugava mig plorant, i al final vam tenir la sort de poder marcar. Demanàvem a la Reial Societat que afluixés, però no ho feia”, recordava el mateix Coro deu anys més tard en una entrevista a l’ARA. L’Espanyol, que fa menys d'un any celebrava l'ascens amb un doblet de Puado, busca nous herois.