Nona Pérez: "Som encara més joves que el Barça, creiem que tot és possible i que mai perdrem"

BarcelonaDos segons. El CN Sant Andreu només va dominar el marcador de la final de la Champions femenina dos segons, els darrers. I així es va proclamar per primer cop campió d'Europa al Pireu (Grècia), al derrotar el CN Sabadell. La MVP de la final va ser Nona Pérez (2003), sabadellenca que brilla al Sant Andreu. La jugadora internacional rep l'ARA a la seu del club, on exposen la copa a l'entrada de les instal·lacions. Com que per a la sessió fotogràfica la copa desapareix una estona, aprofita per fer-se fotos i enviar-les a les companyes: "L'he robada, la tinc jo", els diu bromista.

Si guanyes títols, en vols més?

— I tant. Si guanyes, ja no pots fer una altra cosa que no sigui guanyar. Genera una mena d'addicció. Costa, eh? Però quan guanyes ja no vols cap altra cosa.

Era la segona fase final del Sant Andreu. El 2024 vau ser terceres i ara campiones al sorprendre el CN Sabadell, que buscava guanyar la seva vuitena Champions.

— A veure, crec que érem les menys favorites per guanyar la final four. Fa un any ens va faltar experiència, però ara arribàvem en un moment físic magnífic. Cada any el nivell puja, però sabíem que era la nostra. El 2024 el Sabadell ens va passar per sobre, tenen molta experiència. Però aquest any ja no teníem por de res. A més, elles tenen experiència però nosaltres joventut, que és un factor importantíssim.

Vau arribar a perdre de tres gols, però mai feia la sensació que estàveu nervioses. ¿Hi ajudava haver guanyat dues finals de Copa de la Reina al Sabadell remuntant?

— Quan vas per sota mai agrada, però pensava "oi que si guanyes de tres no et relaxes? Doncs a treballar!" El Javi Aznar, el míster, ens deia que seria una final de marcador baix, de pocs gols. Així va ser, motiu pel qual fer tres gols en pocs minuts per reaccionar té molt de mèrit. Hi ajuda el fet de ser joves: creiem que tot és possible. Però no és res parlat, eh? Ens surt natural, mai pensem que podem perdre. Juguem sense tenir present el marcador i això ens va molt a favor. Al final, elles tiren una pilota al pal i nosaltres tenim la darrera pilota, i marca la Queralt, que té aquest caràcter... 17 anyets, té. I es treu un golàs a dos segons del final.

No m'agrada comparar esports, però t'escolto i penso en els jugadors del Barça de futbol. Joves sense por de res, com vosaltres.

— Sí, en aquest sentit tots dos són equips joves. La nostra mitjana d'edat saps quina és?

Quina?

— 22 anys. Som encara més joves que el Barça. Pensa que la nostra veterana seria la Marina Cordobés, que n'ha fet 28. Aquesta característica d'equip jove et dona una energia magnífica, sempre pensem que podem guanyar, no pensem en perdre. Tenim aquesta il·lusió de treballar molt, d'entrenar i venir al club. I al ser de la mateixa generació, comparteixes aficions, anem a sopar juntes...

A la final vau brillar les jugadores que no soleu marcar gols, com sí que fan les germanes Elena i Ariadna Ruiz.

— Quan els rivals les defensen, elles generen espais per a les altres. I tenim la sort que en el waterpolo totes ataquem i totes defensem. I estem preparadíssimes, totes les de l'equip. El Javi ens dona aquesta confiança perquè, si estàs sola, tinguis la confiança que marcaràs.

—

Ets sabadellenca. Vius a Sabadell. Et vas formar al CN Sabadell. I derrotes el CN Sabadell.

— Jo em vaig formar allà i això sempre ho tindré present. El meu pare era monitor d'esquí i sempre he fet esport, però quan anava al club per nedar veia el waterpolo i em semblava divertit. Al final, si hi ha una pilota pel mig és més entretingut. Vaig fer una prova, van veure que tenia cames fortes d'esquiar i van dir-me de jugar a waterpolo. I jo encantada. Bona part de qui soc els ho dec, és el club que millor ha cuidat el waterpolo femení. Però va tocar marxar i ara ja porto dos anys a fora. Quan m'enfronto a elles no costa, vols guanyar. He trobat un club familiar al Sant Andreu, magnífic, i al vestidor som un grup d'amigues. Durant molts anys el Sabadell ha estat el referent cuidant la base i amb set Champions. Però ara ens toca a nosaltres. El Javi Aznar fa anys que fa una bona feina a Sant Andreu i ara arriben els èxits. Volem guanyar-ne més, de Champions. Costarà, ja que per sort el nivell puja i tenim altres clubs com el Mataró treballant bé. Si hi ha rivalitat, és bona cosa. Si tenim finals igualades, hi guanya el nostre esport.

¿Ara el repte és guanyar per primer cop la Lliga?

— Sí. És l'espineta de l'any passat. I un títol que premia la constància. Lluitarem amb les urpes si cal per guanyar-la, tot i que costarà. L'any passat el Mataró ens va derrotar i va fer mal.

Fa un any estaves també a punt d'anar cap a París, on vas guanyar l'or. Quina temporada, la teva...

— Allò va ser molt gros. París és un record que em quedarà tota la vida, és el que suposa per a una esportista guanyar un or olímpic. Va ser emocionant, ja que algunes companyes feia anys que lluitaven per la medalla i per fi van aconseguir-ho. Les joves ho vam gaudir, però era especial veure com tocaven el cel les que han treballat fort molts anys. Jugadores com l'Anni Espar, que per a mi és el gran referent. Per a mi és la definició d'excel·lència, feina, disciplina, organització, metodologia... sempre he volgut tenir la seva mentalitat.

L'Anni ha jugat a Austràlia i als Estats Units per aprendre i millorar. Tu ho has valorat?

— Vaig pensar-hi. Podia estudiar als Estats Units, però després vaig reflexionar. Aquí tenim la millor lliga. Els millors clubs són aquí a Europa. Si realment marxes a fora, t'ha de compensar molt l'experiència per perdre't el que s'està fent aquí. Sempre ho he posat en una balança i mai m'ha sortit a compte.

Què és millor? Un or olímpic o una Champions?

— En poc temps he guanyat l'or a París i ara la Champions, un títol diferent però igual de bonic. ¿Has vist com els socis i sòcies del club miren la copa quan entren a les instal·lacions? Veus les nenes que volen ser jugadores, emocionades, quan la miren. Veus que el socorrista que et posa les corxeres a la piscina està content. Que les àvies ens feliciten. És bonic.

Abans de la final four, el CN Sabadell va emetre un comunicat denunciant que la Federació Internacional paga vuit cops millor al campió europeu masculí que no pas al femení. Com ho veus?

— La diferència és terrorífica. Ja no és el premi, crec que és un problema més estructural. Les oportunitats que dones, la retransmissió dels partits, l'organització de les seus... Al torneig masculí fa mesos que saben on es juga la final four. A nosaltres ens ho van dir unes setmanes abans. I el premi? Dubto molt que els nois generin vuit vegades més del que generem nosaltres. Que el desè de la Champions masculina cobri tant com el campió femení no és just.

¿Com encareu el cicle olímpic camí de Los Angeles 2028 amb nou seleccionador, Jordi Valls?

— Amb moltes ganes, però també és un canvi d'equip, algunes veteranes ho deixen. Crec que serà difícil perquè la gent està molt ben acostumada. Fa poc vam jugar el Mundial i vam acabar quartes, sense medalles. Ens hem adonat que les medalles no arriben soles. Si no treballes, si no t'esforces, si no entrenes igual o més que els teus rivals, no arribaran perquè sí. Estem molt tranquil·les perquè sabem que és un procés, però sí que és veritat que estem acostumades a guanyar. I això pot ser perillós.