El drama de Ter Stegen és un plagi

BarcelonaEls dos guions tenen prou semblances perquè Víctor Valdés denunciï per plagi Marc-André ter Stegen. Glòries majúscules, caràcters esquerps, lesions esgarrifoses en el moment més inoportú i sortides (possible en el cas de l'alemany) convulses. La pel·lícula de Ter Stegen sembla un remake de la de Valdés, dos drames viscuts entre tres pals que van de la lluminositat a la foscor. L'alemany i el català són els dos millors porters del segle XXI del Barça. Les seves trajectòries al club són dignes d'estàtua i carrer a les Corts. Però Valdés va marxar del Camp Nou plorant desconsoladament en una llitera i Ter Stegen probablement s'haurà d'acomiadar de l'afició amb un missatge fred a Instagram.

No és cap secret a hores d'ara explicar que, malgrat ser el capità del Barça, Ter Stegen no és el millor company de vestidor. Tampoc ho era Valdés, que no es va presentar a entrenar amb el filial quan Louis van Gaal va considerar que hi havia de tornar després de fer-lo pujar al primer equip. El de Mönchengladbach va arribar fent fora del Barça Claudio Bravo amb l'argument que ell era el futur i segurament haurà de fer les maletes perquè ara ell és el passat i un marrec anomenat Joan Garcia, el futur.

En aquests casos es compleix el prejudici que els porters són individus solitaris i complexos, éssers que s'han criat a la selva ferotge de la porteria amb la necessitat d'anar eliminant rivals per sobreviure i ocupar l'única cadira lliure per a la seva espècie que hi ha en un onze titular d'un equip de primer nivell. Ter Stegen i Valdés ho han aconseguit, però han pagat el preu de tenir dificultats per acceptar que a la selva és impossible ser el rei perennement. Tots dos ho haurien de tenir present perquè, malgrat ser indiscutibles al Barça durant una dècada cadascun, s'han trobat que durant el gruix de les seves carreres a les respectives seleccions els entrenadors han preferit Neuer en un cas i Casillas en un altre.

Ni Ter Stegen ni Valdés són el millor exemple de com fer amics i vestidor en el futbol, però ningú els pot negar que són peces essencials en els èxits recents del Barça. Tot i que tampoc en això ha tingut gaire sort l'alemany, que va cantar bingo guanyant la Champions League en la seva primera temporada i després ja no ha pogut tornar a aixecar-la. No pas per culpa seva. Ara, fa mal als ulls veure la injusta campanya muntada per mostrar-li el camí cap a la porta de sortida del darrere i que un dels seus possibles destins sigui un conjunt de tercera fila com el Galatasaray. No fa tant el barcelonisme queia rendit als seus peus quan es movia amb patinet pel barri de Gràcia després de nits màgiques a la gespa.