El renéixer de Gervasio Deferr: "Quan no sabia què fer, em submergia en l'alcohol"

BarcelonaEl gimnasta Gervasio Deferr va guanyar tres medalles olímpiques, però a la seva vida no tot són flors i violes. El gimnasta ha hagut de lluitar contra moltes adversitats en una trajectòria tan carregada d'èxits com de pressió. “He tingut la sort d’estar en tres Jocs Olímpics, on m’he sentit molt realitzat. Tot i això, sempre he marxat una mica amb la sensació de derrota. És estrany d’entendre, però el meu objectiu era demostrar que era el millor del món en la modalitat de terra. Mai ho vaig aconseguir. És un retret que m’acompanyarà tota la vida, però ara ja ho he assimilat”, diu. Dues medalles d'or i una de plata no van servir per alleujar una autoexigència extrema.

“Em vaig retirar el 2011, però la meva última competició va ser el 2008. Vaig passar tres anys a Madrid amb la sensació d’estar de vacances, però sense entendre que ja m’havia retirat. Seguia vivint a la residència amb esportistes. No em vaig adonar que hauria d’haver dedicat aquell temps a buscar nous objectius”, explica Deferr, que fa uns dies va participar a Barcelona en el congrés Esport i salut mental, la XV edició del Fòrum Olímpic.

“Quan vaig tornar a Barcelona, em vaig adonar que al meu davant hi havia un precipici i no sabia cap on tirar. M’hauria anat bé tenir el suport de la Federació Espanyola perquè només es preocupen d’esprémer el teu cos per treure resultats. Quan deixes de fer-ho, els importes poc. Jo vaig trobar suport al Comitè Olímpic. És l’entitat que més atenció posa a les retirades traumàtiques dels esportistes”, opina el medallista.

"Vaig patir una depressió de cavall"

"Quan no sabia què fer, em submergia en l'alcohol perquè era l’única manera que tenia d’aturar el meu cap. Vaig estar anys així fins que vaig demanar ajuda i vaig aconseguir aturar el bucle. Vaig patir una depressió de cavall i una addicció a l’alcohol. Tots els trastorns mentals mereixen la mateixa atenció", reclama Deferr. El llibre El gran salto (Península) va servir per explicar el seu descens als inferns un cop va retirar-se de l’esport.

L'esportista és crític amb la poca ajuda que han tingut altres esportistes d'alt nivell. “Podríem haver salvat vides com la de Blanca Fernández Ochoa, Jesús Rollán o Yago Lamela. S’ha actuat tard perquè ens hauríem d’haver posat les piles molt abans. Hi ha esportistes que han patit com ningú es pot imaginar. Jo soc campió olímpic i tinc visibilitat per aixecar la veu, però altres companys no. Ningú se’n recorda d’esportistes que van invertir el mateix temps i esforç que jo, però als quals els resultats no els van acompanyar", argumenta.

"Una federació sense esportistes és simplement una oficina. Penso que les federacions i els clubs haurien d'interessar-se més pels esportistes i no només pel seu rendiment", afirma Deferr, que parla amb la mateixa passió que contundència.

“Aquí volen que siguis el millor, no que siguis feliç. Els psicòlegs que vam tenir t’ensenyaven a guanyar i a competir, però a mi mai ningú em va parlar de la retirada. T’ensenyen a ser el millor en el moment més difícil, però no et parlen de com serà la teva vida quan et jubilis amb 30 anys. Nosaltres no guanyem els diners de Messi i, per tant, no ens podem jubilar de veritat, hem de seguir treballant”, assegura el gimnasta, que va deixar d’estudiar amb 16 anys. "Vaig reprendre els estudis quan tenia 28 anys. Em feia vergonya ser campió olímpic i no tenir ni l'ESO”, sentencia.

La Mina, un projecte amb ànima

Un dels projectes més engrescadors de Deferr és el gimnàs que regenta a la Mina. “L'objectiu és donar als infants la possibilitat de practicar un esport poc conegut i que logísticament és car. Volia obrir el barri al món, demostrar que hi ha més coses a banda del narcotràfic. Pots anar a la Mina a fer coses positives. Quan vaig obrir el gimnàs fa 14 anys, la gent em trucava per preguntar si era perillós i ara això ja no passa. És un barri complex, però ha millorat molt”, resumeix amb orgull.