Els cromos hi són, falta el futbol

És probable que a final de temporada l'empat del Barça contra el Rayo Vallecano en el debut de la Lliga sigui vist com una anècdota, una lleugera xafogor d'estiu sense més conseqüències que la pèrdua de dos punts i el desencís de l'afició. Ara bé, perquè això passi seria recomanable que Xavi Hernández prengui nota del que ha passat, deixi de dir que el seu equip ha fet un gran partit i no apel·li a l'autocrítica com a frase feta quan a continuació es queixa de la calor i reclama el temps efectiu de partit. El Barça, ara com ara, té cromos nous, però va oferir una sensació calcada a la de la temporada passada: li falta futbol.

Ni control, ni pausa, ni autoritat, ni recursos, ni idees més enllà d'acumular davanters quan les coses no van bé i el cronòmetre estreny. Això va ser el Barça contra el Rayo. Encara sort que Ter Stegen va estar encertat per salvar dos gols del rival. A més, Frenkie de Jong, al qual el club pressiona aquestes setmanes per terra, mar i aire perquè marxi, va elevar el nivell mediocre de l'equip. Curiosament, tots dos han estat assenyalats pel Barça, que veu indicis delictius en les renovacions que van firmar el 2020. Quin bon rotllo!

Els cromos estan lluents, sense grapejar. Laporta ha portat l'entrenador al mercat perquè demani el que vulgui a canvi d'hipotecar la casa i vendre el cotxe i la plaça de pàrquing. I encara continuen sospirant per un que no acaba de sortir, Bernardo Silva, mentre es guarden a la butxaca alguns repes que es van comprar l'any passat, com Aubameyang, i que els poden servir per fer bescanvis perquè l'àlbum sigui fins i tot millor. Sobre el paper tot queda preciós, però ara és necessari desenganxar els cromos, ajuntar-los i combinar-los perquè juguin bé. Contra el Rayo no es van veure ni l'estil ni el model, que de tant fer-los servir com a eslògan comencen a perdre el sentit. Sobretot si el mig del camp funciona com una estació de pas intranscendent que et pots saltar per arribar al destí més de pressa.

Al Barça li falta temps i li sobren presses. Res que no es pugui resoldre amb paciència mentre prevalgui una idea que vagi més enllà de continuar adquirint cromos i cromos de manera compulsiva. En una cosa que va dir Xavi després del partit sí que va tenir tota la raó, i és que la pressió és seva. Ell mana, ell demana, ell fa i desfà, però li continua faltant el més fonamental: futbol. I després de 13 minuts d'afegit (cinc en la primera part, vuit en la segona) valdria més que comencés a posar solucions en comptes d'excuses.