L'èpica acompanya Victor Orta vagi on vagi (Madrid, 1978). El director esportiu del Leeds United, mà dreta de Monchi durant set temporades en l'època daurada del Sevilla, va trobar en l'equip anglès l'oportunitat de fer història. Després de reconstruir la política de l'entitat des dels fonaments amb el clar objectiu d'arribar a la Premier, el fitxatge de Marcelo Bielsa com a tècnic va propulsar els whites cap a la Primera Divisió anglesa. Orta parla a l'ARA sobre el seu Leeds (onzè a la classificació) i també ofereix una visió panoràmica del mercat de fitxatges després del Brexit i la possible arribada de Messi al Manchester City.
Fa pocs dies va acabar el mercat. ¿Ha sigut molt complicat de gestionar?
— La veritat és que ha sigut un mercat molt calmat. Encara que hagi afectat el Brexit, el covid ha tingut més incidència. Recordo quan va començar tot, a l'estiu. El director general i jo pensàvem, de forma pessimista, que al desembre o al gener ja podria tornar el públic, i mira… Per a un club com el nostre la situació ha provocat una falta d'ingressos brutal d'uns 40-50 milions respecte a un any normal. El tema econòmic ha espantat molts clubs i per això hi ha hagut molt poc moviment.
Quins impediments més us heu trobat?
— Malgrat que no és determinant, que no hi hagi hagut scouting presencial influeix en la presa de decisions. No poder veure els jugadors en directe ho condiciona tot. El meu departament de scouting viatjava molt i anava a moltíssims partits i ara hem de tirar molt de videoanàlisis. A més, la pandèmia també ens ha afectat a nivell funcional. Anar a un país i haver de fer quarantena de 6 dies… Imagina't que arriba un jugador cedit. Entre que ve, passa la quarantena i entrena ja estem a finals de febrer, i la lliga acaba al maig.
¿Has notat que tots els club apliquessin una política de fitxatges semblant?
— Hi ha hagut molt conservadorisme a l'hora de deixar marxar jugadors. Abans hi havia clubs que tenien futbolistes que no utilitzaven i sí que era probable que els busquessin una sortida temporal. Enguany, en canvi, tothom té la por de poder tenir baixes o un brot de covid al vestidor. A nosaltres mateixos ens ha passat. Hi ha equips de lligues inferiors que ens han demanat jugadors i no els els hem cedit perquè havíem de ser coherents. Ja de per si tenim un plantilla curta i no podíem afeblir-la més.
És el primer mercat de fitxatges després del Brexit. Com us ha afectat?
— Ha sigut complicat, però encara no tenim clar l'impacte real. El que està clar és que el nou format del mercat condiciona molt. Ara als jugadors, depenent de la lliga en què juguin, se'ls assigna una determinada puntuació. Això ha canviat la prioritat de visionat i l’estudi de les lligues. Per exemple, el futbol argentí i el brasiler, que amb l'anterior format no eren prioritaris, han passat a tenir un rol molt més important. En canvi, altres lligues com les nòrdiques, on nosaltres érem bastant proactius en la detecció de talent jove, han passat a segon pla. A més, tots els jugadors que juguen la Lliga de Campions, l'Europa League o la Copa Libertadores reben un munt de punts i tenen moltes més possibilitats de venir a la Premier. Estem cada dia amb la calculadora sumant i comptant valors dels jugadors que ens interessen.
¿Aquest nou format pot adulterar la competició?
— Adulterar potser no, però el club que ven, si ho fa de forma intel·ligent, sap que no tenim tantes alternatives. Potser hi ha 60 laterals esquerres de nivell que puguin jugar a la Premier League. Amb el sistema de punts, en queden uns 30. D’aquests, potser n’hi ha 15 de disponibles. És aquí quan el club que ven puja el preu.
Com condiciona aquesta política als clubs de la Premier?
— Genera moltíssima més competència. Des del gener hem de tenir un mínim de vuit anglesos per equip entre les 25 fitxes. Això convertirà el mercat de la Premier en una salvatjada. Ningú vendrà cap jugador. Ja no pels diners, sinó perquè els futbolistes anglesos ara tenen un valor extraordinari. Com algun equip estranger plantegi l'estratègia d’endur-se talent anglès molt jove que acabi contracte podrà fer molts diners, ja que la tornada a Anglaterra d’aquests jugadors estarà molt buscada.
Al mercat d’hivern hi va haver rumors que Messi es podria retrobar amb Guardiola al Manchester City. Ho veus viable?
— No conec exactament els comptes del City, però crec que sí que el podrien pagar. L’amo del club és un país... Crec que només el City podria pagar Messi. Ni Liverpool, ni United, ni Arsenal crec que hi arribarien.
El Leeds ha tornat a la Premier disset anys després del seu descens. Que no hi hagi aficionats a l’estadi ha sigut un cop dur?
— Em dol molt la situació per l’aficionat. “Portem disset anys a Segona i, ara que pugem a Primera, no podem anar a l’estadi”. Això és l’únic que em diuen pel carrer. És el que més m’obsessiona. Durant l'estiu pensava: "Mare meva, que ens mantinguem". Em fa venir un sentiment de culpa i remordiment pensar que puguem tornar a baixar i que aquesta gent hagi de tornar a passar per tot això sense haver pogut veure ni un partit del seu equip a Primera.
Vas estudiar química. Com arribes a ser director esportiu?
— Jo era un aficionat més tot i que una mica freaky. Sempre m’ha agradat molt el futbol internacional, però no me'l plantejava com una meta laboral. Va ser el destí. Vaig començar a col·laborar amb un mitjà petit i després ja vaig anar al Marca i a Eurosport. D’allà em van trucar d’una agència de representació i, un cop a dins, vaig començar a conèixer gent de futbol. Un dia em va trucar el president del Valladolid, Carlos Suárez, i em va dir que quedéssim per dinar. Només asseure’ns em va dir que volia que fos el director esportiu del club. Jo vaig pensar: "Què diu aquest home?". Al tren de tornada ja sabia que diria que sí.
I d’allà vas fer el salt al Sevilla per ser la mà dreta de Monchi.
— El seu segon va marxar al Xerez i em va trucar per dir-me si volia ser el seu secretari tècnic. Allò va ser com un màster en direcció esportiva. Van ser set anys sencers al costat del millor, aprenent a cada segon.
Com era el dia a dia amb Monchi?
— És una persona que dona molta llibertat per treballar, però alhora lidera, no defuig la responsabilitat i s'exigeix el màxim. Té moltes ganes d’innovar i una visió de la professió sempre en constant creixement. Té una forma multidisciplinar d’entendre la feina, que per a mi és clau per ser director esportiu. Tothom s’obsessiona amb reclutar jugadors i entrenadors, però també cal ser un pont entre la junta directiva i el cos tècnic i ser capaç de tenir una visió global de les categories inferiors i la filosofia i la metodologia del departament mèdic.
Quina és la clau de l’èxit del Leeds?
— El primer any, tot i que la gent ho critiqui molt, va generar una base molt sòlida quant a resultats i el que érem com a organització. Això ha sigut clau de cara al segon i tercer any. Quan vam aterrar l'objectiu era pujar en cinc anys i captar jugadors joves, però un cop arribes veus la motxilla històrica del club i veus que s'havia de fer ja. Aquí hi va haver un canvi de xip i vam apostar per Marcelo Bielsa i per jugadors experimentats que arribessin cedits.
Com aconsegueixes que Bielsa accepti?
— L'Andrea Radrizzani [propietari del Leeds] i jo estàvem parlant de molts noms i em va preguntar: "Quin és el teu entrenador preferit i per què?" Jo vaig dir que Bielsa i em va dir "Doncs truca-li, va!" Ho vaig fer, però no me’l va agafar i li vaig deixar un missatge al contestador. L'endemà, quan em va tornar la trucada, ja s’havia mirat tres o quatre partits del Leeds. Sempre havia tingut la intuïció que a ell Anglaterra li agradava i que aquest tipus de reptes el feien trempar. Agafar un equip amb un objectiu clar, amb un punt d’èpica. Sempre havia volgut treballar amb ell. A Sevilla hi vam estar molt a prop, però al final no va quallar.
Com va rebre la plantilla la seva incorporació?
— Era de les coses que tenia clar que funcionarien. Els jugadors anglesos s'entrenen realment bé i tenen un concepte d’entrenador com si fos el professor. Quan un entrenador demana a un jugador anglès que es tiri d’un pont a un riu, el jugador ho fa i després pregunta per què ho havia de fer. En canvi, un jugador d’un altre lloc faria la pregunta abans de llançar-se. Sabia que el nostre nucli de futbolistes entendria el concepte de futbol i la metodologia del Marcelo de molt bona manera. Em preocupava més la barrera idiomàtica que no pas el model de joc.
La comunió entre jugadors, staff i directiva per ascendir és va veure al documental Take us home: Leeds United d'Amazon. Com es va gestar?
— Jo vaig estar des d’un primer moment en contra del documental. Imagina’t tot el dia anar amb un micro i una càmera enganxada… He trencat fins a tres micros de com estava d'angoixat en certs moments, imagina't [riu]. M’he discutit molt amb el president pel documental i ara em toca admetre que ell tenia raó. Ens ha ajudat molt amb la imatge del club. També et dic que, una altra cosa no, però contingut per al documental vam donar. Ens va passar tot el que mai ens havia passat. Ni guionitzant-lo ens hauria sortit tan bo. Cinematogràficament tothom diu que no pujar la primera temporada va ser millor, que li va donar més èpica, però els que ho vam viure des de dins no ho vèiem igual [riu].
