La catarsi de Carlos Cuadrado després que els seus amics pensessin que havia "embogit"

BarcelonaDesprés de tocar el cim com a tenista i guanyar el torneig júnior de Roland Garros, Carlos Cuadrado va patir un seguit de lesions greus que el van empènyer a una retirada tant prematura com traumàtica. “Estava frustrat i vaig haver de passar un dol per deixar d’estar permanentment enfadat. No m’esperava haver de deixar de jugar a tenis tan jove. No m'ho havia plantejat mai. El procés d’acceptació va ser molt dur. Deixar de competir em va generar un buit gegant; va ser el moment més dur de la meva vida”, explica a l’ARA.

“Vaig marxar a viure a Austràlia per intentar recompondre'm. Vaig comprar-me un veler. Després de la meva experiència en el món del tenis, necessitava provar-me a mi mateix i sortir al mar va ser l’excusa perfecta per viure una aventura i viatjar. El repte de fer la volta al món en va ser la conseqüència”, recorda Cuadrado, que va passar cinc anys centrat en aquest projecte.

“Tothom que tenia al voltant pensava que havia embogit. Estaven molt preocupats, però jo els deia que la bogeria era quedar-me a terra. Sentia una força que no podia entendre que m’empenyia cap al mar. Necessitava viatjar i recórrer món. No sabia fins on arribaria ni quant de temps m'hi estaria, però sentia que havia de marxar. M'havia de perdre per retrobar-me, agafar perspectiva i descobrir el propòsit de la meva vida a partir d'aleshores”, assegura.

El viatge es va convertir en una muntanya russa d’emocions. “Vaig tenir dies bons i dies dolents. No tenia cap expectativa. Després dels primers mesos navegant, vaig trobar la calma que buscava lluny de la competició ferotge del tenis. El repte es va convertir en una manera de viure. Sabia que si intentava creuar un oceà viuria moments perillosos, però això formava part de l’experiència. Vaig aprendre que tant els moments durs com els bonics s’acaben, i això et dona una perspectiva nova”, diu.

Cuadrado va trobar alguns paral·lelismes entre el tenis i la navegació. “Hi ha similituds evidents. Des de la preparació fins als moments de soledat. La navegació era com una competició que m’exigia estar actiu i positiu per solucionar les coses que no anaven bé”, analitza. L’extenista es va haver d'anar readaptant, buscant feines temporals quan es quedava sense diners per pagar una reparació. “Cada contratemps es va convertir en un repte. Constantment has de buscar solucions, com passa en el tenis quan un adversari et canvia la manera de jugar i comences a perdre punts. Haver viscut tants anys com a esportista d’elit em va dotar d’uns valors i d’unes qualitats que em van permetre solucionar els problemes sense cap mena de trauma o estrès”, recorda.

La majoria de companys de generació de Cuadrado van arribar a l’elit del tenis, on es van consolidar. Ell ho té clar: “No miro la seva trajectòria amb enveja o amb rancúnia, però sí amb la frustració de pensar que jo estava al seu mateix nivell i que no he pogut disfrutar de les mateixes oportunitats. Durant anys ni tan sols podia entrar a una pista a jugar. Me'n vaig alegrar per ells, per als quals sento una gran admiració, però no ho vaig portar bé. Estava immers en una lluita interna, però després d’un dol de 13 anys vaig poder tornar al món del tenis".

“A les joves promeses del tenis se’ns ensenya a competir, però ningú ens prepara per a quan venen mal dades. Quan ets jove, no hi penses. És molt inusual que les lesions frenin una carrera tan aviat. La medicina i la fisioteràpia han millorat molt i suposo que el meu tractament ara seria diferent. Cada vegada hi ha més informació sobre com prevenir i tractar les lesions de maluc. Fa 20 o 25 anys això era diferent i jo vaig patir molt”, explica.

"El tenis, la meva identitat"

“Navegar és una afició que tindré per a sempre més. Allunyar-me dels tenis em va servir per entendre que hi havia de tornar. El tenis forma part de la meva vida, de la meva identitat. És un món al qual encara puc aportar moltes coses”, explica Cuadrado, que ara és entrenador. El seu gran projecte és Emerson Jones. “La vull ajudar a fer la transició al món professional”.

“Si pogués parlar amb el meu jo de fa uns anys, em donaria consells de calma. Tenia molta pressa perquè una carrera d’esportista és llarga. Havia de posar el meu cos al mateix nivell que el meu tenis”, resumeix Cuadrado, que ha resumit la seva experiència en un llibre (Un rival impredecible, Plaza & Janés). El relat combina aventures amb píndoles de superació personal. “Quan explicava les coses que m’havien passat amb el Mirniy Ocean, tothom em deia que havia d’escriure un llibre, i això és el que he fet”.