Canito: guia per conèixer millor l’Espanyol

Primer de tot, informació de servei: recomano molt el documental de Movistar sobre la vida de qui va ser jugador de l’Espanyol José Cano, Canito, El ídolo rebelde, dirigit per José Luis de la Osa. Els pericos som agraïts: estem tan acostumats al menyspreu de la ignorància que celebrem totes les excepcions. Però en aquest cas l’excepció s’ho val. Perquè Canito és una llegenda.

Dels testimonis que intervenen en el reportatge destaca la fredor de Carles Reixach. Fa temps que penso que amb ell confonem el seu tot planer i senzill (en castellà diríem que és “campechano”) amb una frivolitat reaccionària propera al cunyadisme. En canvi, em van sorprendre positivament les reflexions i la tendresa de Poli Rincón (amic de la seva època al Betis) i de Joan Gaspart. Un altre gran descobriment positiu va ser el del periodista de l’Sport Toni Frieros. Amb ell van compartir internat i barri. La seva família el va acollir a casa. Ell parlava de Canito amb dolor i tristesa. Sense jutjar-lo. Des de dintre, com qui recorda un germà amb qui la vida no es va portar bé. Els testimonis pericos (el gran Rafa Marañón, un emocionat Paco Flores, el periodista Manolo Cánovas o l’autor del llibre d’homenatge a Canito, Jesús Beltran) hi van posar el color del club de la seva vida.

Canito, que tampoc no va jugar tants partits amb l’Espanyol, és un mite. La mort prematura sempre hi ajuda. Però no només. La celebració d’un gol de l’Espanyol (que li valia la salvació jugant al camp de l’Hércules) al camp del Barcelona amb la samarreta blaugrana és un dels grans moments. I hi havia una llegenda urbana que deia que aquell dia a sota hi portava la samarreta de l’Espanyol. Canito és un mite perquè era tan perico com nosaltres. Perquè era rebel i anava a contracorrent, com nosaltres. Perquè era de la perifèria (allò que des del classisme alguns ens diuen com un insult i nosaltres ens hem de prendre com un elogi), com nosaltres. Canito era com a jugador allò que l’Espanyol és com a club: canalla, antisistema, elegant, fidel, solitari.

Hi ha una frase del documental que em persegueix des del dia que el vaig veure perquè la trobo del tot cruel i injusta. Diu que tenia “el gen de l’autodestrucció”. No, miri: Canito no va acabar com va acabar per culpa de cap gen (ni que sigui metafòric). Va acabar malament perquè teníem una societat (i encara la tenim) en la qual moltes criatures creixen sense que ningú no els estimi ni en tingui cura. Un amor que només va trobar en un club de futbol. I això està molt bé per escriure articles com aquest. Però no salva ningú.