29/07/2022

El blanc també fa per al Barça

2 min
Cruyff, vestit de blanc durant un Aston Villa-Barça del 1978

Segons la llegenda, a començaments dels 50, Kubala va veure al vestidor una partida de mitgetes destinades a l’equip de rugbi i se’n va enamorar. Conseqüència del caprici, el Barça va lluir els clàssics mitjons a ratlles durant més de tres dècades. Hem passat de la voluntat d’un mite a dependre de les dèries dels dissenyadors de Nike, aliens als tons cromàtics distintius per als esportistes del Barcelona. Després de vestir de blanc, fossin les cuixes dels pioners o la calça curta a les seccions, es van imposar els pantalons blau marí, i no se n’ha parlat més. En sec, però, els va agafar un atac uniformitzador amb la part de dalt. Va ser a finals dels 70, després que Cruyff encara vestís la nívia samarreta suplent tan assumida i familiar durant més de mig segle quan el Barça visitava equips de colors foscos. En plena època d’erradicació, alguns culers ja granats se’n recordaran del sidral organitzat quan Kappa va decidir posar una línia blanca a les espatlles, com si allò fos un crim contra les més sagrades normes del protocol en la vestimenta. Ara, des que el màrqueting dicta i la directiva de torn calla, les hem vistes de tots colors, mai millor dit, i hem suportat autèntics atemptats contra la identitat ratllada, fossin quadres croates o variacions de dubtós gust contra les que mai es pot dir ni ase ni bèstia, més enllà de l’escarafall. Total, el cas és vendre. Enguany toca un altre horror, però què hi farem. Es veu que els designis de la multinacional manen i tot s’hi val quan es tracta de fer caixa.

Se’ns va anunciar una tercera equipació amb referència a la Creu de Sant Jordi de l’escut i vam dir, calla, encara hi ha algú que hi toca, que se les empesca d'acord amb el negoci però amb respecte per la tradició. El fons tornava a ser blanc, al·leluia, però al final han pogut les dèries i certs complexos absurds, no fos cas que recordessin el Maligne, com si tal color fos exclusiu de la seva propietat. Ja poden posar les excuses que vulguin. La tria del gris cendra fa revifar l’abús de paciència. El Barça pot anar de blanc quan i com li sembli, de la mateixa manera que caldria recuperar les franges amples de blau sofert i grana intens, recognoscibles arreu del món. Serà una fotesa, però l’evolució d’aquest enigma des del blanc fins al gris mostra prou a les clares la pervivència de complexos estúpids, que mana qui no hauria de manar quan es tracta de vestir cada temporada un equip de colors formidablement identificatius. I el blanc n’és un més; repasseu la història.

stats