Un Lamine Yamal colossal impedeix que els fantasmes s'apoderin del Barça

BarcelonaLamine Yamal ens està ensenyant a tots els catalans a treure’ns les pors del damunt, a deixar de remugar, de no voler molestar a ningú, de pecar de massa prudents. Lamine Yamal interpel·la directament tots els que estimem el Barça per dir-nos que, amb ell, tot és possible. Que els miracles també existeixen en el futbol, i si l’Inter et clava dos gols en només 20 minuts a Montjuïc, ell ho arreglarà, i amb aquest equip ple de futbolistes de la casa i un brasiler cridat a lluitar per la Pilota d’Or es poden remuntar finals al Reial Madrid i lluitar semifinals per molt que es torcin una vegada i una altra. La tornada a Milà de dimarts vinent decidirà fins on arriba la fe del Barça de Hansi Flick.

A Montjuïc, on no arribaven les cames, hi va arribar el cor. L’equip es va sobreposar a un 0-2 a la primera meitat i al 2-3 a la segona gràcies a una nova actuació colossal de Lamine Yamal, en el seu partit número 100, que per sempre més quedarà instal·lada en el cor del barcelonisme. En una anada de semifinals amb les emocions a flor de pell, Lamine Yamal, Ferran i Sommer, en pròpia porteria després d’una fuetada de Raphinha, van neutralitzar les bufetades de Thuram i de Dumfries per partida doble, en dos córners en què Szczesny hi hauria pogut fer alguna cosa més.

En la millor entrada al Lluís Companys de la temporada, va tocar començar patint. Estar entre els quatre millors equips d’Europa significa enfrontar-se a rivals que surten amb el ganivet entre les dents des del primer minut. Els dos equips van demostrar en una gran batalla a Montjuïc per què pugnen per ser a la final del 31 de maig. Els italians són un equip que t’enganya, que et deixa creure que el dominaràs, que sembla que recula i que no en vol saber res de la pilota fins que olora la sang i et colpeja a la jugular.

Així va arribar la primera bufetada, quan els aficionats més tardaners encara no havien ni pogut posar el cul a la cadira, l’equip italià va trenar una jugada veloç per la baula més feble de la defensa: la banda esquerra de Gerard Martín. Dumfries, una de les peces més valuoses del conjunt milanès, va servir una centrada al primer pal que Thuram, que arribava entre cotons a la cita, va transformar en un golàs amb una rematada d’esperó davant la cara d’incredulitat de Szczesny.

Montjuïc va reaccionar amb un sonor aplaudiment: bé per donar una injecció d’optimisme als seus jugadors, bé per silenciar la gresca dels prop de 3.000 seguidors italians ubicats al gol sud. L’equip, impulsat per un Lamine Yamal que havia fet tremolar les cames de tota l’afició retirant-se de l’escalfament abans d’hora, es va carregar l’equip a l’espatlla i el Barça va mirar d’esprémer una de les seves millors virtuts: cuidar i estimar la pilota i intimidant amb les escomeses de la jove estrella blaugrana. Montjuïc bategava, el Barça mossegava i l’Inter es defensava. Però els italians van tornar a colpejar directament l’autoestima blaugrana. En un dels pocs atacs de la primera meitat, van rascar un córner que va suposar el 0-2. Centrada al segon pal, Acerbi va fer valer la seva fortalesa per saltar i assistir un omnipresent Dumfries que, aquest cop sí, va aconseguir mutejar Montjuïc.

El golàs de Lamine Yamal

El segon gol dels italians va glaçar la sang dels barcelonistes, que, abatuts, necessitarien uns instants per reaccionar. No podia ser, no podia ser que després d’arribar fins aquí el guió fos tan injust i tan dolorós. No podia ser que en el retorn a unes semifinals de la Champions més d’un lustre després, el relat fos el d’un conte de terror. L’estadi entrava en la penombra, els fantasmes d’una dècada d’eliminacions volien apoderar-se de les ànimes dels seguidors, fins que Lamine Yamal va dir que no, que la seva era tot just ha començat i amb un golàs que va fer tremolar els fonaments de Montjuïc va treure el Barça de la penombra. La diana va introduir de nou l’equip, no només en el partit, sinó de ple en l’eliminatòria.

La diana impossible de Lamine Yamal va ser un baló d’oxigen que va fer rebentar els decibels de l’estadi i que va catapultar un Barça que va haver de lamentar la lesió de Kounde. L’estrella criada a Rocafonda, el barri on va deixar la por als parcs on jugava de petit, tornaria a trencar cintures i malucs rivals i només el travesser li va negar un gol que desafiava les lleis de la gravetat abans que es lesionés Lautaro per a l’Inter.

L’empat del Barça aniria a càrrec de Ferran, un lluitador que no es rendeix, que va embocar un caramel servit per Raphinha després d’una centrada preciosa de Pedri. El brasiler, que va anar de menys a més, marcaria un gol vitamínic a la represa, quan el Barça va tornar a ser castigat per culpa d’una mala sortida de Szczesny en un córner i un marcatge pobre d’Olmo que Dumfries va convertir en el doblet.

Però el Barça no va tardar gens en contestar, també de córner: pilota servida endarrere que Lamine Yamal deixa passar i cacau de Raphinha que rebota en el travesser i en Sommer abans d’entrar a gol. El marcador de 3-3 tancaria una anada de semifinals extasiant en què el Barça va merèixer guanyar, però el pal i el porter de l’Inter ho van impedir en uns darrers minuts extenuants.