DES DE LA CASTELLANA

Zidane i el seu fill

Zidane fa molt poc que ha tornat a la banqueta del Reial Madrid però ja ha fet gran part de la feina per la qual va ser fitxat: desviar l’atenció i que es parli d’altres coses. Per la seva banda, el president s’encarrega del mateix, i aquesta setmana ha presentat una nova ampliació de l’estadi Santiago Bernabéu amb l’alcaldessa Carmena. És curiós que Florentino s’entén amb tothom qui governa a Madrid, sigui del partit que sigui. Però tornem a Zidane.

El francès no ha trigat gaire a donar protagonisme al seu fill. En el segon partit com a entrenador ja va fer jugar Luca Zidane com a porter titular després de fer-lo pujar directament del filial. I això ha obert grans debats i discussions, que ja van bé per no parlar del fet que el Madrid no s’està jugant absolutament res. Però aquest detall no és menor, perquè ens demostra la fragilitat de la memòria en general. Sobretot en la victòria.

En el món del futbol, quan guanyes es tapen totes les mancances. I al contrari, esclar. Quan tot va bé ningú dona importància a petits detalls que en altres circumstàncies podrien ser catastròfics. Zidane va guanyar tres Champions en dos anys i mig, i això és el que ha quedat. Sembla que sigui igual el que va passar fins a arribar a les finals europees. Perquè en el camí es van viure moments molt crítics. Alguns de públics i alguns altres de més privats. Per exemple, un dels temes que més molestava a la cúpula del Madrid era la fixació que tenia Zidane pel seu fill i per Benzema. Quan parlava d’aquests dos jugadors ho feia d’una manera obsessiva, sense entrar en raons. Eren la seva debilitat. Ara que ha tornat, algú es deu haver preguntat si ha canviat. Sembla que no.

Futbolísticament, Zidane també va ser molt criticat per la seva manera de plantejar les rotacions, tan desafortunada que va fer que el Madrid es despengés de la Lliga ràpidament en algunes ocasions o caigués eliminat molt d’hora de la Copa en d’altres. Com quan després d’un 0-1 a Leganés va posar un onze de circumstàncies a la tornada i no va deixar cap recanvi de pes a la banqueta i el seu equip va caure per 1-2. Pluja de crítiques. Igual que a la tornada de la Champions contra la Juventus després d’un 0-3 a Itàlia. Aquesta vegada un penal a l’últim minut sobre Lucas Vázquez el va salvar.

Tirant d’hemeroteca es poden llegir articles que posaven en dubte el mètode de Zidane. Però com que va acabar guanyant totes les Champions que va disputar se li ha perdonat tot. La memòria al futbol només es queda amb el que vol. Però és molt curta. I veurem fins quan dura.

EDICIÓ PAPER 24/08/2019

Consultar aquesta edició en PDF