Ben d'hora

Tan aviat com vulgui Tusquets

Aquests dies, empatitzar amb Carles Tusquets és complicat. Un home capaç de reinterpretar el que diuen els estatuts del Barça al seu gust sense que la cabellera blanca se li despentini ni un mil·límetre, amb aire de suficiència de senyor que mai ha hagut de patir per pagar el lloguer. És curiós veure com emet anàlisis de l’estat de les arques del club com si fos un estadista extern, amb una fredor quasi quirúrgica, obviant que ell ha estat el president de la comissió econòmica durant aquests anys d’enginyeries financeres que han posat en risc de fallida l’entitat.

El covid, les set plagues d’Egipte i la Bíblia sencera. Però abans de la pandèmia, el Barça projectava tancar l’exercici amb només 2 milions de beneficis i una massa salarial disparada, consolidada en la febre de renovacions multimilionàries signades amb retribucions  in crescendo molt abans que estigués de moda parlar de diferir contractes. Com que quan toqui pagar ja no hi seré, pilotada endavant i llestos. I tot, amb un endeutament maquillat a cara descoberta des del 2018. Què feia Tusquets mentre Bartomeu perpetrava tot això? Suposo que fixar-se més en els privilegis del seu títol nobiliari intern que no pas en exercir de veu de la consciència del president. El preu de la vanitat.

La gestora no transmet cap senyal d’estar treballant per convocar les eleccions. Ni que sigui de cara a la galeria, perquè tot sembli menys escandalós. Una mica d’inventiva comunicativa, jo què sé. Com es nota que ja no hi és el guionista Masferrer. Fins i tot hem vist Tusquets parlant amb Koeman i estudiant com es pot anar a fitxar al mercat d’hivern en plena negociació per la rebaixa salarial de futbolistes i treballadors. Pim, pam. No m’estranya que, en aquest culebró, els advocats del vestidor hagin qüestionat per escrit la legitimitat de Tusquets. Algú, més enllà dels jugadors, hauria de recordar-li que no l’ha votat ningú. 

Amb la dimissió de Bartomeu, molts van creuar una línia de meta imaginària com si haguéssin fet una marató. I ara em pregunto: què se n’ha fet, de la pulsió crítica que hi havia en l’ambient? On ha anat a parar la pressa per canviar l’ statu quo amb urgència? Potser és que als precandidats ja els està bé guanyar temps? Que hi hagi un rei per un dia fent la seva pels despatxos, en un moment tan crucial de la història del club, deu ser secundari.  As soon as possible, my ass, que dirien els americans. El Barça està en mans del que vulgui Tusquets, còmodament instal·lat a la llotja del Camp Nou.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF