Publicitat
Publicitat

CAFÈ BAVIERA

Roura treu la calculadora

Primer empat fora de casa en tot el campionat. 1 a 1 just a Mestalla, contra el segon millor entrenador i contra la millor tercera plantilla de la Lliga. Entre la intensitat del València, el cansament d'un Barça que rota massa poc i el relaxament inconscient de saber que el Madrid havia ensopegat a Granada, l'equip de Roura va anar de corcoll per primera vegada en tota la Lliga. Si el rival va a totes i, a sobre, té bons jugadors, la mínima baixada de tensió del Barça es nota en el joc i, com a conseqüència, en el resultat. Per la claredat d'ocasions podíem haver guanyat, però si no fos per Valdés hauríem perdut. Per això, quan al minut 80 el València ja no podia dir fava i el Barça, per primera vegada va tenir el control del partit, Jordi Roura es posava els dits a la templa i demanava calma als seus jugadors. No volia que, aleshores, es tornessin bojos per anar a fer un gol amb el risc que es trenqués el partit. Sabia que, en aquesta jornada, el més lògic és que el Madrid retallés distàncies al Barça i, en canvi, la realitat els situava a un horitzó de 16 punts i a l'entrenador del Barça ja li estava més que bé. Piqué, però, va tenir uns últims cinc minuts nefastos amb la pilota als peus i Thiago, que va entrar per Xavi, va tornar a revolucionar el partit quan més calma calia. Al capdavall, Soldado no va poder afusellar Valdés i no va passar res.

Poques ocasions

Vist com a espectador, el d'ahir va ser un altre partit apassionant, com els que, per bé o per mal, ens està acostumant l'equip el 2013. Tot i l'intercanvi de cops d'anit, però, els jardiners del camp del València avui no tindran gaire feina a adobar la gespa de les àrees perquè ni un ni altre equip van trepitjar-les gaire. Això sí, poques ocasions però molt bones per al Barça. Cesc Fàbregas i David Villa, a la segona part, es van avançar al Carnaval i es van disfressar d'Alexis per fallar dues ocasions clamoroses.

Novament, al Barça, el percentatge d'encert baixa d'una manera preocupant si qui remata no és Leo Messi. I, en aquest sentit, neguiteja veure que l'argentí, en els últims partits, s'entossudeix a arrencar des de massa enrere i li toca driblar tanta gent, i no té cap company que li esbrossi la feina per davant, que li costa molt més arribar a la zona on es torren les castanyes. I sense Messi al remat, la felicitat és menor. Són molt boniques les seves passades en profunditat, en diagonal des del mig del camp, perquè Jordi Alba o Cesc Fàbregas guanyin l'esquena de la defensa.

L'efectivitat, però, sol ser molt més alta si qui arrenca és l'argentí, que sembla que ha passat de jugar de fals nou a jugar de deu amb tendència cap al sis absolut. Vilanova, des de la distància, potser li haurà de fer una trucada.

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF