Pinzellades d’autor en un triomf sense joc (2-1)

BarcelonaEl futbol és un esport d’equip però els noms propis hi tenen el seu pes. Venen samarretes, valen calés i guanyen partits. I els noms propis van permetre al Barça més fluix d’aquest 2018 derrotar el millor Alabès de la temporada (2-1). Entre Iniesta, Messi i Suárez van evitar l’ensurt al Camp Nou en un partit que va acabar amb l’estadi engrescat, malgrat que a la primera part un equip experimental de Valverde, sense joc ni màgia, va provocar un tall de digestió als aficionats. Però el tècnic blaugrana va encertar-la amb els canvis i el Barça continua sense conèixer la derrota a la Lliga.

En el futbol, com a la vida, hi ha un equilibri. Quan tothom mira amb raó les obres d’art de Messi, és Sergio Busquets qui fa de clau de volta de tot plegat. Sense ell, l’edifici cau fet miques, encara que tinguis artistes. “El futbol no són matemàtiques”, deia al final del partit Iniesta quan li preguntaven pel joc d’una primera quart en què, malgrat el nombrós talent individual, no va rutllar res. Sumar jugadors ofensius i no tenir Busquets resta. I en un dia aparentment ideal per fer experiments, contra un equip modest que arribava molt cansat de jugar una pròrroga, els canvis de Valverde, tant en el dibuix com en noms propis, no van sortir bé, tot i que ningú va prendre mal, en part perquè l’àrbitre no va considerar penal unes mans clares d’Umtiti al final, quan el Barça ja guanyava.

Si totes les mirades al principi se les va endur Coutinho, el dia que el brasiler debutava com a titular, amb el pas dels minuts tothom mirava cap al cel en un gest de desesperació. El Camp Nou, altre cop amb una entrada fluixota, va veure en acció un equip desdibuixat que rebia cops una vegada i una altra per l’esquena d’un Alabès sòlid i generós en els esforços. Valverde va haver de recórrer, a la segona part, als seus laterals titulars, Sergi Roberto i Alba, per refer l’opció inicial fallida de Digne i Semedo. Però el problema era al mig del camp, on sense Busquets l’equip no jugava unit. El migcampista de Badia és com aquells amics que, sense fer soroll, mantenen unida una colla, escoltant els que ploren i animant els que pateixen. Però quan no hi és arriben els nervis i les picabaralles. Va ser un primer temps frustrant sense ritme en atac, sense joc ni control i amb patiments en defensa per culpa de la visió de joc d’Ibai i les cames de Sobrino i Hernán Pérez. Abelardo va guanyar el pols a Valverde abans del descans, i va ser ben just que fos l’equip vitorià qui anés per davant en el marcador gràcies a una contra en què Guidetti, un home peculiar tant pel seu periple vital -un suec criat a Kènia- com pel seu estil, va batre Ter Stegen malgrat relliscar en el moment de xutar.

Coutinho, que acabaria substituït a la segona part, no va trobar el seu lloc al mig. Si al derbi havia apuntat maneres per l’esquerra, contra els bascos no va aconseguir dialogar futbolísticament amb Iniesta ni Rakitic. El Barça se sentia incòmode i Valverde va haver de posar els de sempre a la segona part. Si fa dècades era difícil que un lateral fos substituït, en un futbol modern convertit en un joc d’experts les bandes poden ser clau i Valverde els va canviar tots dos, afegint-hi després la grapa d’Alcácer al centre de l’atac, en comptes de Coutinho, per tranquil·litzar els seus homes amb un estil més reconeixible.

A partir del tercer canvi l’Alabès, fins llavors modèlic en defensa, va començar a grinyolar. En pocs minuts les ocasions van anar arribant, sempre amb Suárez com a estilet. Va ser ell qui en una genialitat d’Iniesta, més còmode sense Coutinho just al davant, va empatar encadenant de passada vuit jornades de Lliga consecutives celebrant la pilota al fons de la porteria rival. En un escenari complicat, el Barça va unir poesia i prosa, delicadesa i violència. Iniesta va acompanyar la pilota amb la dreta, acaronant-la, hiptonitzant els rivals, fins a poder centrar cap a Suárez, que no sap ser delicat, però la toca més fort que ningú.

Però Abelardo no defallia. El tècnic asturià va arribar a un equip enfonsat i ha dotat els vitorians d’ànima. Per això molts barcelonistes es mossegaven les ungles en una nit que semblava destinada a tenir poca emoció. Envoltant sempre Messi de samarretes blanques, els bascos van arribar a somiar que s’endurien un puntet. Però l’argentí sempre hi és. I si un dia acaba mig atrapat en una teranyina, aprofita una falta per dictar sentència. El Barça quasi més difícil de reconèixer d’aquesta temporada va aconseguir derrotar el millor Alabès del curs gràcies a un gol de l’astre argentí a pocs minuts per al final, de falta. Si Iniesta va posar la seva firma en el gol de l’empat, Messi ho va fer en el del triomf. Tenir genis sempre t’acosta a la victòria, tot i que l’Alabès va reclamar unes mans clares i involuntàries d’Umtiti a l’àrea al final d’un partit en què els noms propis van tenir més pes que onze rivals jugant units.