Obsessionats amb el triplet
Suposo que deu formar part del seu ADN i del caràcter innat positiu que tenen la majoria de seguidors madridistes, però l’optimisme que regna aquests dies en l’entorn del Reial Madrid és francament sorprenent. I encara s’han animat més amb el trofeu The Best que acaba de guanyar la seva estrella. Però tot i empatar l’últim partit de Champions a casa contra el Tottenham, tot i ser tercers a la Lliga a cinc punts del líder -que és el Barça- i tot i jugar sense gaire brillantor i amb Cristiano Ronaldo amb només un gol a la competició, somien guanyar el triplet.
També és veritat que, justament, és una de les poques coses de les quals no poden treure pit i el Barça sí. De fet, els blaugranes n’han guanyat dos en relativament poc temps i ells no hi ha manera. L’any passat hi van quedar a prop i van batre altres rècords, com guanyar dues Champions seguides, però la triple corona se’ls resisteix. I el pitjor de tot és que va passar per culpa del títol més petit de tots: la Copa del Rei. Una competició de la qual han sortit eliminats de maneres a vegades fins i tot ridícules. Per això aquesta temporada volen apostar clarament també per la Copa i no tenir cap ensurt desagradable. Tenen plantilla de sobres i fons d’armari resolutiu, però Zidane no es vol confiar. De fet, ell també hi té un repte personal perquè és un títol que li falta com a entrenador blanc.
La Copa és clau per guanyar el triplet. Per pensar en màxims. I aquesta temporada serà una de les exigències del guió del vestidor blanc. Però el problema no és ara, en aquesta eliminatòria, sinó al mes de gener, en què es juga la part important de la Copa del Rei, combinat també amb un moment vital de la Lliga i agreujat perquè el Madrid vindrà de jugar el Mundial de Clubs, que aquest any es disputa a Abu Dhabi. Fent un paral·lelisme polític, tan de moda aquests dies, sembla que igual que el Procés i la independència centren el debat i deixen en un segon terme camuflat els casos de corrupció del PP, en el món del futbol els xiulets a Piqué, si el Barça es posiciona políticament o no i si ha de jugar la Lliga espanyola en cas d’un estat independent amaguen les carències d’un Madrid que ocupa la tercera posició a la Lliga, que té una plantilla descompensada i que guanya els partits amb més fortuna que bon joc.
La bona notícia és que en tots dos casos el temps acabarà donant la raó als uns o als altres, però en cap cas, ni en el futbol ni en la política, ara s’hi valen els empats. Els títols i els estats seran per als uns o per als altres.
