EL GERMÀ PETIT

No insultis, no amenacis... no cridis?

Ja han passat més de dos anys des que l’àrbitre tarragonina Marta Galego va aturar un partit entre el Valls i el Cambrils Unió per expulsar de l’estadi un espectador que l’havia enviat “a rentar plats”. Amb el gest, Galego va visibilitzar la campanya Zero insults a la grada, engegada el gener del 2016 per la Federació Catalana de Futbol amb l’objectiu d’erradicar, genèricament, “les amenaces i els insults” dels recintes del país. Les sancions per als individus o els clubs que mostrin o tolerin comportaments vexatoris han esdevingut més severes any rere any. El codi disciplinari de la UEFA estableix que són punibles les actituds que suposin “un insult a la dignitat humana d’una persona o un grup de persones per qualsevol motiu, incloent-hi el color de la pell, la raça, la religió o l’origen”. En alguns països, com a Anglaterra, s’és molt més incisiu. En el programme del Tottenham-Barça l’entitat londinenca, vinculada històricament a la comunitat jueva, indicava un número on enviar un missatge de text si qualsevol aficionat percebia comportaments abusius, insults racistes, càntics homòfobs o supporters drets, entre altres supòsits a perseguir, com l’ús de pirotècnia i el consum d’alcohol i tabac a la graderia. Unes línies més avall, amb tot, cridava l’atenció una altra advertència: “Swearing is not permitted anywhere at Wembley Stadium”.

To swear es pot traduir per blasfemar, renegar o emprar expressions rudes contra algú. L’insult és una accepció, una part del swearing, però no la totalitat. Per exemple, Damn! (“Maleït sigui”), Crap (“De merda”) o Bugger (“Cabró”) han estat considerades per Ofcom, l’oficina reguladora de l’audiovisual britànic, com a swearing suau, en una llista en què les traduccions de mots com collons i puta no són entre les considerades desaconsellables en la difusió pública. Al cap i a la fi, tots es consideren renecs: i, així, ens podem plantejar si a Wembley es prohibeixen paraules, gestos, que han estat i són d’ús habitual en un context gregari, catàrtic i evasiu com és el futbol. ¿Si un supporter saltés del seient per queixar-se del joc del seu equip amb un “We’re playing crap”, se l’hauria de fer fora? ¿Caldria delatar els seguidors dels Spurs que dimecres, després del gol de Kane, es van girar cap a la posició dels impetuosos narradors radiofònics catalans amb V signs, l’equivalent al nostre dit del mig aixecat? Són senyals de mala educació, mals exemples, però encara hi ha una majoria d’aficionats prou sensats per processar-los i explicar-los adequadament. A Anglaterra, amb tot, ja fa tres dècades que s’han fet passar bous per bèsties grosses dissimulats en iniciatives unànimement dignes d’elogi: You only sing when you’re winning no és només el títol d’un disc de Robbie Williams.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF