Publicitat
Publicitat

EL GERMÀ PETIT

Un de nosaltres

Quan una piulada fa oficial el fitxatge de Manu Lanzarote per l'Espanyol, es revela una comunió, un vincle quasi familiar, que per sort encara perdura en els clubs de Segona. Per al Sabadell, l'operació significa perdre el seu màxim golejador, l'adéu d'un jugador desequilibrant. Però Lanza tenia el Twitter saturat de missatges de felicitació, admiració i alegria. Lanzarote, als 29 anys, podrà ser jugador de Primera sempre que l'Espanyol segueixi el camí que ha començat a marcar Aguirre. Si el cap d'esports d'aquest diari marxés al The Guardian , el primer impacte de la notícia deixaria en els seus companys una barreja de sorpresa i de decepció, però al cap d'un minut anirien a la seva taula a abraçar-lo amb simpatia mentre dibuixen un somriure sincer. Agraïment, cohesió, amistat. Amb Lanza, igual.

La contractació de Lanzarote és d'una espècie que semblava que s'havia fos al costat dels smileys de l' acid house o els moneders lligats al voltant de la cintura. Un model que només es repeteix amb certa freqüència a la vora del Nerbion, mentre alguna peça estripada de Kortatu encara sona de fons en algun debat sobre la filosofia de l'Athletic Club. Abans del recent derbi a la Nova Creu Alta, el segon entrenador del Barcelona B, Joan Barbarà, agraïa que el mateix club on ha explotat Lanza el fes créixer, a ell, com a jugador, amb fe cega i paciència, fins a fer-lo debutar a Primera el gener del 1987, vuit mesos després que encara turmentés rivals del Sants als camps de terra de Regional Preferent. Fitxar Lanzarote és com fitxar Joan Golobart amb cinc anys de diferència.

I un altre matís: la trajectòria. Quan Golo va arribar a Sarrià, tan sols coneixia un equip com a sènior: l'Hospitalet. Lanza pica pedra des de fa vuit anys a Segona, a Segona B i a Tercera. Driblar laterals i fer, amb una esquerra privilegiada, que la pilota dibuixi trajectòries inefables, és la manera que té de llançar crits sords que esborrin els estigmes d'una infantesa a la Mina. Tal com explica en una esplèndida entrevista amb l'amic Àlex Pareja, per al blog Historias de Segunda , els cotxes a dos-cents per hora, la toxicomania i les ferides d'arma blanca eren per a ell el que per a un veí de l'Eixample pot ser la furgoneta que descarrega els diaris al quiosc de sota casa. Mai va acostar-se al pou, però va acabar escapant-se del barri gràcies a un tiet i una pilota. Per això tracta l'esfèrica amb delicadesa, i per això Lanza no és tan Lanza quan no pot exhibir el que també l'ha modelat com a persona. Com un treballador que se sent poc valorat pel seu cap, Lanza s'ha rebel·lat si s'ha vist víctima d'una injustícia o en perill de ser enganyat, com va passar a l'Atlètic Balears, on va durar dotze dies. Les millors temporades d'aquest futbolista format al Sant Gabriel i al Barça han estat quan s'ha sabut una peça important: a Sabadell, però també al Sant Andreu i a l'Eibar, on va reforçar la proximitat amb l'aficionat, segurament d'origen humil com ell, que paga un carnet o una entrada per veure'l. A la Nova Creu Alta, Lanza pica la pilota des de fora l'àrea per sobre de Dani Mallo, el porter del Girona, la fa entrar per tot l'escaire, i en sortir del vestidor, amb un grup de periodistes sense micròfons, murmura, amb un to vergonyós, que volia xutar fort, que s'ho va repensar quan tenia la cama a mitja alçada i que per això li va sortir aquella vaselina. Aguanta la paraula xurro mentre va a peu a recollir el cotxe somrient als seguidors de totes les edats que el feliciten.

Messi pot ser Beethoven, Xavi pot ser Mozart, Verdú pot ser Chopin. Manu Lanzarote és Edvard Grieg, sovint oblidat a les col·leccions de clàssics però que va parir una cosa tan preciosa com Peer Gynt . Veure Lanza és escoltar les primeres notes d' El matí .

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER 22/10/2017

Consultar aquesta edició en PDF