GIRONA FC

Els millors anys de la vida d’un club patidor

Jordi Bofill presenta el seu llibre acompanyat de jugadors i directius del Girona

“El Girona és una gran família”, deia Jordi Balcells. I la família no deixa de créixer, vivint els millors anys de la vida d’un club que ha passat, en pocs anys, de picar pedra a Tercera a disfrutar a Primera. El periodista de l’ARA Jordi Bofill va presentar a la Casa de Cultura de Girona el seu primer llibre, on explica els millors anys del club gironí. Uns anys que per ser els millors primer van ser els més soferts, amb ascensos frustrats, falta de diners i dubtes. Un relat coral en què Bofill ha anat buscant, pas a pas, dia a dia, les veus dels protagonistes d’una fita que “semblava impossible de creure”, tal com deia Pere Pons a la presentació. Pons, el noi que va jugar a handbol a Bordils abans de decantar-se pel futbol, admetia el que tot gironí sap. “El més normal hauria sigut rendir-se, no pujar, però aquest club és especial”. “Som molt pesats”, bromejava Jordi Guerrero, l’ajudant de Pablo Machín durant anys.

“No era normal la relació de la ciutat amb el seu futbol. Girona era l’única capital catalana sense club a Primera, però aquesta ciutat, quan es mou, pot arribar lluny”, deia Delfí Geli, que ahir va encapçalar la representació del club en un acte on es van reunir els noms del present i del passat. Eusebio Sacristán, que s’ho va mirar tot des de l’última fila de l’aula, conscient que tocava parlar d’uns anys en què ell era en altres ciutats, somreia amb les vivències d’un Machín emocionat amb les mostres de suport dels aficionats del club. “Aquesta ciutat és un lloc ideal per viure, Girona enamora”, va bromejar entremaliat Jonás Ramalho. I és que Machín, després de quedar-se sense feina, ha tornat a viure a Girona, esclar.

Quique Cárcel, Jordi Guerrero, Pablo Machín, Jordi Balcells, Delfí Geli, Pere Pons, Aday Benítez, Eloi Amagat i Jonás Ramalho van parlar en un acte que va servir per recordar que en el futbol, com a la vida, per disfrutar primer cal patir. Guerrero i Machín explicaven un dels passatges més emocionants del llibre, aquell en què expliquen com el Girona guanya al camp de la Ponferradina, al final de la primera temporada del tècnic sorià al club: “El miracle més gran que he viscut mai. Quan em truquen jo tenia clar que necessitava una oportunitat per demostrar que podia entrenar en el futbol professional, però cap club confiava en mi. El meu pare va acabar dient-me que el Girona, cuer, ja no podia anar pitjor. Així que vaig acceptar i els vam acabar salvant. I tot va canviar”. El partit de Ponferrada va acabar amb plors dels jugadors, conscients que s’havien guanyat la possibilitat de salvar-se l’últim dia a casa, a Montilivi, contra el Deportivo, que ja no s’hi jugava res.

“A la vida cal prendre decisions, i aquella potser no la va entendre gaire gent. No l’hi vaig dir a ningú. Jo era a l’Hospitalet, on havia fet bona feina, i rebia una oferta per entrenar a Segona cobrant menys. Semblava tot boig”, va explicar Quique Cárcel, que va donar una de les claus de l’èxit del club. “El dia de l’ascens a Primera jo estava mig trist pensant en els jugadors que no es podrien quedar”, va dir. “Cal treballar sempre, i quan no es van aconseguir els ascensos, l’endemà ja ens posàvem a treballar”, deia Pere Pons. “Després de perdre la segona promoció contra l’Osasuna li vaig dir al club que no podia més -va arribar a admetre Eloi Amagat-. I Cárcel em va convèncer per seguir. Gràcies a ell vaig poder viure aquests moments, aquests millors anys de la meva vida”. “M’hauria deprimit molt si hagués marxat del club llavors”, bromejava.

El Girona segueix vivint els millors anys d’una vida plena de cops, plors i cicatrius. Un relat coral que necessita ser recordat i explicat un cop i un altre, ja que en alguns moments sembla impossible que el Girona pugui somiar en anar a Europa, després d’haver patit tant. Ho sap prou bé Jordi Bofill, que s’ha passat aquests anys buscant les veus dels protagonistes per emocionar amb el seu llibre.

EDICIÓ PAPER 13/04/2019

Consultar aquesta edició en PDF