Ha arribat l’hora de sacsejar
El partit contra l’Eibar ens ha deixat en un estat un punt depressiu. El partit no va ser tan lamentable com ens va semblar en un primer moment. Perquè en aquell camp, tots els partits són lamentables. Vam fallar en els petits detalls, ens va faltar una mica de competitivitat i ens va sobrar -com sempre- Undiano Mallenco. Però estem arribant a la meitat de la temporada i l’equip no acaba d’arrencar. Una anàlisi detallada de cada partit permetria matisar-ho i trobar-hi explicacions. Però molt sovint hi ha més veritat en les sensacions generals que no pas en la racionalitat de la concreció. En el detall s’entén tot i es perdona gairebé tot. Però la insatisfacció, de moment, no ens la treu ningú.
Què cal fer?, que es preguntava aquell. Descartada qualsevol solució dràstica, cal moure alguna cosa. Dilluns és un bon moment per fer-ho: el partit contra el Girona (un dia he d’escriure sobre aquesta passió tan políticament correcta a favor del Girona) s’ha de guanyar i convèncer. Per orgull perico -sé que m’enteneu- i per no complicar-nos la vida de manera absurda. Moure alguna cosa és donar protagonisme a jugadors que fins ara no n’han tingut. El ventall de possibilitats no és gaire ampli (un dia he d’escriure sobre el paper de Lardín i sobre aquesta plantilla tan llarga i tan curta alhora), però hi ha algun marge. No soc cap expert però tinc propostes amb diferents graus de convicció. Estic convençut de tres canvis: d’una banda, a Víctor Sánchez i Javi Fuego els toca descansar i, de l’altra, Óscar Melendo mereix confiança i titularitat. La titularitat de Marc Navarro sembla la conseqüència òbvia de la sortida de Víctor. El lloc de Javi Fuego el poden ocupar -amb el benentès que, des de la ignorància, dono per bo el criteri de Quique en relació amb Marc Roca- David López o el mateix Víctor Sánchez. Melendo pot ocupar el lloc de qualsevol dels altres quatre amb l’excepció de Gerard.
Amb aquest sacseig potser ja faríem. Però si se’m permet la gosadia, apunto alguna idea més. La possible titularitat de Dídac jugant per davant d’Aarón. Això permetria que el lateral pugés més, aprofitar el bon xut de Dídac i controlar la banda dreta del Girona, on Maffeo (que, ai, també era nostre) és un jugador clau. A més, si juga Dídac, deixes a la banqueta un Piatti que no és el de l’any passat i permets tenir una opció per animar el partit. Perquè ben sovint, tan trist és veure el joc de l’equip com no trobar cap suplent que el pugui capgirar. O com deia, amb perdó, Cruyff, l’equip titular no és el que comença el partit. És el que l’acaba.
