TOT COSTA

Caminant entre desagraïts

Messi camina i no pressiona. Heus aquí la cantarella que ha esdevingut notícia per als qui -intueixo- no han assimilat la seva grandesa. El més grotesc és que no fa ni tres anys d’una estadística espaterrant –calculada per El Periódico en un clàssic: el 10 va caminar el 83% del partit, va córrer el 5% i només va esprintar un 1% dels noranta minuts. Aquell dia el Barça va guanyar per 0 a 3, de manera que focalitzar la mediocritat actual de l’equip en la manera com es dosifica Messi demostra una ignorància colossal havent gaudit com hem gaudit del millor futbolista de la història.

Una altra cosa és constatar que Messi ja no resol partits amb la constància sobrenatural d’abans. Perquè, als 33 anys, troba a faltar aquell canvi de ritme que li permetia superar rivals amb una superioritat insultant i, potser producte d’això, li costa més afinar les rematades que abans sempre acabaven en gol. I puc entendre que, per tot plegat, i perquè l’equip no rutlla, ens fixem molt més en les seves debilitats que no pas en el que encara aporta. Però trobo profundament injust que se l’acusi de falta de compromís i que s’estableixi un causa-efecte entre la petició de deixar el club i el seu rendiment, per més que estigui per sota del que ens havia acostumat.

Precisament si alguna cosa detecto en Messi no és pas passotisme sinó frustració. La de qui ha tingut l’excel·lència com a hàbit i ara no sap entomar una versió terrenal d’ell mateix. No tinc cap dubte que tornarà a fer gols però, per la seva salut mental, hauria de gestionar l’adversitat: ell ja no és el que era, i l’equip que l’acompanya, encara menys. I a la culerada li toca fer un exercici de realisme per al qual tampoc no sé si està preparada.

Després de l’alegria generalitzada per haver aconseguit retenir Messi contra la seva voluntat, és ara quan molts s’adonen que el sou que guanya ja no guarda relació amb els partits que decideix -un sou que el Barça, al límit de la fallida, no li pot pagar-, i que la seva presència condiciona alguns aspectes del joc. Abans d’abocar-nos al retret fàcil, convé recordar que ell ja ens va avisar que la seva etapa s’havia acabat.

Un dels arguments dels que defensaven que Messi s’havia de quedar com fos era que aprofitaríem aquest últim any per acomiadar-lo per la porta gran. Però ara tinc la dolorosa convicció que, si pogués entrar públic al Camp Nou, n’hi hauria que el xiularien. I la por que l’última imatge blaugrana de Messi sigui caminant entre desagraïts.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF