Aprendre a conjugar el verb compartir

Durant els seus primers anys d’existència, els Lluïsos de Gràcia van haver de jugar en patis i pistes de terra. Quan plovia, els jugadors acabaven plens de fang. Això va empènyer l’entitat a construir l’any 1962 una pista coberta, la segona de Barcelona. La inauguració, que va reunir els equips més importants del bàsquet català, va ser sonada i va incloure un partit contra la selecció catalana júnior. Mossèn Pellisa, director espiritual, i Antoni Closa, president del centre, van tenir una gran visió de futur i van liderar un ambiciós projecte que va comptar amb l’impuls de molta gent. El recinte ha vist treballar tècnics del prestigi de Bobby Knight, John Wooden, Herb Brown, Mirko Novosel i Miki Vukovic, però també ha gaudit de la feina de molts desconeguts que han dedicat els seus esforços a formar canalla.

El primer equip de noies va arribar l’any 1972. “En aquella època les noies no tenien activitats esportives i va ser una novetat”, recorda Josep Maria Casas, expresident de la secció de bàsquet. “Vam intentar recollir la mateixa il·lusió i esperit que hi havia al club”, recorda Mercè Sau, la primera capitana. La clau de l’èxit, remarquen els protagonistes, va ser aprendre a conjugar el verb compartir, tot i que no sempre va ser fàcil. L’esport femení era a les beceroles pel que fa a acceptació i reconeixement. No tothom veia amb bons ulls que unes noies amb pantalons curts i samarretes ajustades es moguessin per una entitat tradicional, de caire catòlic i confessional, i van sorgir dificultats. De cop i volta les pioneres es van trobar sense horaris de pista per entrenar i jugar, però no es van arronsar i van moure els seus entrenaments a la plaça del Nord. La sorpresa del veïnat va ser enorme i la situació es va solucionar en menys d’una setmana. Les jugadores van tornar a tenir lloc a la pista.

Uns anys després, la situació ha canviat tant que el club, que aquest any celebra el seu 75è aniversari, compta amb un grapat ben interessant d’equips femenins.