BARÇA

Acompanyar el talent mentre creix

El Barça inaugura la setmana de La Masia amb unes conferències sobre la formació dual dels esportistes

“Millors persones faran millors esportistes”. Aquesta és la màxima amb què Carles Folguera, director de La Masia, tancava la jornada sobre formació esportiva i acadèmica dels esportistes a l’Auditori 1899, a tocar del Camp Nou. L’exporter d’hoquei s’ha fet seva la màxima que fa anys que magnifiquen els AllBlacks i l’utilitza per resumir, en un concepte, tot el que pretén el Barça quan afronta el repte d’acollir jugadors amb talent per intentar portar-los a ser professionals del seu esport. “Hem de ser conscients que treballarem amb un grup que té les expectatives molt altes, perquè acaben d’arribar al Barça i volen triomfar, però malauradament molt pocs arribaran a ser professionals. Per això és important que, abans de fer-los jugadors, els fem persones”, afegia. És en aquest punt on Folguera començava a desplegar el reguitzell de conceptes educatius que sempre projecten a la CiutatEsportiva: valors, aprenentatge, èxit, fracàs, gestió de la frustració, por, pressa. I és enmig de tot això que sorgeix el gran repte: acompanyar l’esportista en tot el seu recorregut, perquè sigui ell, o ella, qui traci el seu propi camí.

La paraula acompanyar va ser la més repetida del matí a l’Auditori en una jornada que va acabar amb la presentació del futbol base blaugrana. Per a tots els ponents era el terme que millor expressa la responsabilitat de qui treballa amb esportistes des d’edats joves. En nom del Milan, Chiara d’Angelo va exposar el seu mètode integrat i va subratllar la diversitat de professionals, des d’entrenadors a educadors, psicopedagogs i psicòlegs, que hi ha a la residència rossonera. I va aturar-se en el delicat salt que separa el juvenil del futbol professional, i on més esforços psicològics s’han de fer per ensenyar els més joves a conviure amb la pressió creixent que se sent quan s’acosta el moment de jugar a San Siro. Encaixar-hi aquí el creixement acadèmic també és tot un repte i, a través d’un programa educatiu del ministeri d’Itàlia, es tutoritza l’any dels futbolistes més destacats de l’equip primavera (juvenil) o els internacionals.

La figura del tutor era, juntament amb el verb acompanyar, l’altra paraula del dia. Pablo Borrás, coordinador del planter de l’Estudiantes, va preferir parlar de mentor, però va assignar-li la mateixa missió: la de guiar el procés de creixement de l’esportista, per orientar-lo mentre creix. El cas del club de bàsquet és paradigmàtic, perquè, a diferència d’altres entitats, ha trobat l’esport després de l’estudi. “Som un club de pati de col·legi”, deia, irònicament, l’espot promocional de la presentació. Fent un repàs històric, Borrás va recuperar l’essència del 1948 a l’Escola Ramiro de Maeztu per transmetre els trets d’identitat del club madrileny, i que passen per “formar persones a través del bàsquet”. Com? Donant importància al rendiment acadèmic -no només a les notes, sinó al màxim compromís de cadascú- i aportant una atenció personalitzada per a cada moment del procés. I va parlar d’assessorament econòmic per a qui està a punt de signar el primer contracte professional, de pautes de comportament a les xarxes socials i, fins i tot, de conscienciació de les famílies per evitar que afegeixin més pressió de la necessària als fills que s’inicien.

Des de Bilbao, José María Amorrortu, director esportiu de Lezama, també va parlar de com orientar la formació al rendiment, a partir d’un model cada cop més canviant i més flexible, i de la importància de formar bé els entrenadors, principal motor del seu esquema.

En aquest punt va ser interessant la visió que Susana Regüela va donar en nom del CAR de Sant Cugat. De mitjana, un atleta està becat durant quatre anys -el cicle olímpic-, tot i que sovint hi ha casos que ronden els 15 o 20 anys. Per als majors d’edat, el CAR presumeix del Servei d’Atenció a l’Esportista, que acompanya l’atleta durant l’etapa universitària o de formació superior, en el salt al món laboral i, després, per afrontar el moment de la retirada.

“No és només qüestió de traçar un projecte esportiu, hem de conèixer l’esportista i elaborar un projecte de vida”, insistia Folguera. “Sovint s’imaginen que arribar a l’elit serà una carrera de 100 metres, que és la distància que els separa del camp d’entrenament del primer equip. I el que hauran de fer és una marató. I en aquest camí llarg necessiten paciència, confiança i tenir qui els acompanyi bé, sense perdre de vista que, al final, ells són els únics protagonistes”. I els més valuosos.