"Sentíem els plors desconsolats de les nines que les monges tancaven a les fosques"

PalmaLa primera vegada que vaig anar a escola va ser a ca les monges agustines d’Andratx. Fins aleshores la meva vida havia estat tota una altra cosa. Vivíem a una possessió fora vila, a Son Esteve, i el meu món era el camp. Els animals eren els meus companys: els moixos, els cans, el renou del vent entre els arbres. No tenia germans i passava moltes hores amb adults o amb algun cosí que venia de per les finques dels voltants. La meva educació, abans d’entrar a l’escola, era la natura.

Al poble també hi havia fills de jornalers i de gent que havia arribat de la península. Aquells varen ser els primers nins que vaig sentir parlar en castellà. De fet, el missatge de la possessió, que pràcticament vivia a la finca, era cordovès i va ser ell qui em va començar a ensenyar castellà.

Quan finalment em varen dur a l’escola de les agustines, el contrast va ser brutal. Em vaig trobar tancada dins una habitació amb files de nines i monges que fins llavors només havia vist de lluny. Jo només pensava que volia sortir d’allà i no tornar mai més a aquell món. El que més em va impressionar varen ser els càstigs. Hi havia una habitació amb una cortineta i, si qualcú xerrava, la tancaven allà dins, a les fosques. Per una nina petita allò era terrorífic. Se les sentia plorar desconsolades.

Emprar la mort per assustar a nines petites

A l’escola, però, tot girava entorn del pecat. Ens explicaven que molts pecats venials podien acabar convertint-se en un pecat mortal. Jo m’ho creia tot. Tant, que un estiu vaig deixar de dormir. Pensava que havia acumulat tants pecats petits que al final acabaria morint-me. Record que una tia meva em va veure molt anguniada i em va demanar què em passava. Quan li ho vaig explicar, em va dir amb molta calma que jo no tenia cap pecat mortal. Aquella conversa em va tranquil·litzar molt. Sempre li ho vaig agrair. De fet, crec que aquell episodi va fer veure a la família que aquell ambient m’afectava massa, i al cap de poc em varen dur a Palma.

Vaig anar a viure amb unes cosines al carrer Joan Crespí, just devora el col·legi del Sagrat Cor. Allà tot va canviar. Era la primera vegada que duia uniforme: d’hivern, d’estiu i fins i tot d’educació física, a més del pitet. Dins el mateix complex hi havia una modista que es dedicava a fer-los. Érem moltes alumnes: tres línies per curs, amb més de trenta nines a cada classe. També hi havia càstigs, però eren més aviat psicològics. Quan anaves al bany t’havies d’endur una peça de fusta que en deien la “tabla”, perquè les portes no es podien tancar. Posaves aquella fusta damunt la porta per indicar que estava ocupat.

Però la manera de fer feina era extraordinària. Jo venia d’un món on ni tan sols sabia què era un pati d’escola, ni què era una classe d’educació física amb jocs i cordes. Allà ho vaig descobrir tot. Treballàvem per fitxes, en grups, i després ens posàvem en rotllana per comentar què havíem fet i quines dificultats havíem tingut. Mirat amb perspectiva, crec que aquell centre era una mena d’escola pilot del que més tard seria la llei educativa de 1970. Els pares fins i tot venien a veure com treballàvem. Feien jornades de portes obertes perquè poguessin observar el nostre sistema. Cada dissabte ens donaven una targeta amb l’avaluació de la setmana: comportament, ordre, hàbits. Podia ser “bé”, “molt bé”, “suficient” o “insuficient”. El color vermell era el pitjor.

Educació sexual incipient

També fèiem excursions, visitàvem monestirs i, de tant en tant, exercicis espirituals: una setmana fora de l’escola dedicada a la religió. A primer de Batxillerat fins i tot ens varen fer una sessió d’educació sexual. Va venir una mare amb molts fills a explicar-nos-ho. Jo no vaig aclarir gaire cosa, només que les dones teníem himen i que s’havia de vigilar perquè es rompia amb les primeres relacions sexuals o, segons deien, fins i tot fent equitació.

Aquells anys també vaig conèixer el pes social de l’accent. Un dia, al poble, una nina del Port d’Andratx em va dir: “Mira otra que tiene acento pueblerino”. Em va fer tanta vergonya que vaig decidir no parlar. Vaig passar més de dos mesos sense dir una paraula a classe. Per mi va ser una tortura, perquè jo necessitava jugar i relacionar-me.

Acadèmicament m’anava bé. Treia molt bones notes, excepte en matemàtiques. Record especialment una escena a classe de religió, quan una alumna va demanar què passava amb la teoria de l’evolució perque si Déu ens havia creat a la seva imatge…i veníem de les moneies. La monja es va enfadar molt i la va expulsar de classe. L’alumna, mentre sortia, va dir: “Sí, lo dijo Darwin”. Es referia a Charles Darwin, un nom que a les escoles religioses gairebé no es mencionava. L’endemà, al pati, hi havia aquella alumna amb el seu pare, que es va discutir amb les monges. Quan va entrar a classe, ella simplement va dir: “Darwin es mucho Darwin”. També record perfectament el dia que varen assassinar Luís Carrero Blanco. Ens varen dir que cridarien les famílies i que podíem tornar a casa perquè hi havia dol nacional. Nosaltres no sabíem ni qui era.

I, mentrestant, tot i que la majoria érem molt mallorquines, no parlàvem català dins l’escola. Fins als dinou anys no vaig descobrir que una amiga meva també en sabia. Cap de les dues ho sabia de l’altra. Simplement, teníem interioritzat que aquella llengua, allà dins, no tocava parlar-la. Quan qualcú ho feia, la monja sortia al passadís i deia: “Silencio, todas, he oído hablar en mallorquín”. I el càstig era per a totes.

'Els meus anys d’escola' és una sèrie de l’ARA Balears que reconstrueix com era l’educació a Mallorca, dècada a dècada, a través de testimonis en primera persona. Aquesta setmana ens endinsam als anys 60.

*Text elaborat a partir del testimoni de l'entrevistada