Pere Carrió, exinspector d'Educació: "La millor llei educativa que s'ha fet a Espanya és la del 1970"

PalmaQuan Pere Carrió (Palma, 1946) parla d’educació, no ho fa des de la teoria ni des dels llibres d’història, sinó des de la memòria viscuda. La seva trajectòria —primer, com a alumne durant el franquisme; després, com a mestre en els anys de la Transició i la democràcia i, més endavant, com a inspector i president del Consell Escolar de les Illes Balears— permet seguir, gairebé en primera persona, l’evolució del sistema educatiu espanyol des de la dictadura fins avui.

Recorda la seva infància amb claredat meridiana. Entre els sis i els deu anys va anar al CEIP Pare Bartomeu Pou, “una escola estructurada en tres graus”, sempre amb el mateix mestre, el senyor Santiago Monforte, un home gran i republicà que el franquisme va depurar. L’ambient era directiu i autoritari, marcat per la memorització: “Era allò de la letra con sangre entra. No s’ensenyaven idiomes, només quatre regles i quatre continguts”. Feien feina amb enciclopèdies escolars com les d’Álvarez o Santiago Rodríguez, manuals que concentraven tota la informació necessària, però “sempre des d’una perspectiva molt concreta i rígida”. Tot i això, Carrió en guarda un bon record: “Jo m’hi vaig trobar bé. Encara en record els amics”.

La religió hi ocupava un paper central. Als primers cursos, la seva impartició era poc estructurada: “Era un anecdotari religiós en tota regla”, explica. A l’institut, la presència se'n formalitzava més: “Es feia a través del capellà del poble”. Pel que fa a la política, el control era subtil, però constant. En el seu cas, com que Monforte era republicà, la pressió “no es notava molt”, però a l’escola “es posaven efemèrides i consignes positives cap a José Antonio Primo de Rivera i Franco”. Aquesta influència es consolidava amb assignatures com Formación del Espíritu Nacional, “present a tots els cursos i amb un component religiós marcat”. Tot i això, Carrió no va formar part de les organitzacions juvenils oficials: “El meu pare no m’hi enviava i jo no hi vaig entrar”.

La Llei Moyano, vigent des del 1857 —la més longeva de la història espanyola—, encara regulava el sistema educatiu. “Es va mantenir fins al 1970, quan va arribar la Llei general d’educació. Durant aquell període, tret del temps de la República, no va canviar gaire cosa”, explica. Els continguts es fixaven a través dels cuestionarios nacionales, que dictaven com s’havia d’ensenyar cada matèria. Els llibres de text “tenien una orientació clarament franquista”, i es vigilava especialment la formació dels mestres: “Perquè així es podia controlar l’escola”. Tot s’havia de fer en castellà.

De la república a la dictadura

Carrió parla amb admiració de la mirada més oberta de la Segona República. Tot i que formalment continuava vigent la Moyano, “l’educació naixia de l’ideari progressista dels intel·lectuals de l’època”. Es varen implantar idees com la coeducació i es promovia una escola més flexible, amb mètodes actius com la metodologia Freinet. Els mestres tenien llibertat per formar-se i viatjar, i el contacte amb pràctiques europees era essencial: “Era una manera d’entendre molt més oberta. Si el vessant educatiu de la Constitució republicana s’hagués aplicat, hauria estat revolucionària a tot el món”.

Sobre el paper de l’alumne durant el franquisme, és taxatiu: “No et plantejaves l’esperit crític. Ningú no es plantejava la crítica a res, ni dins ni fora de l’escola”. Tot i això, segons la seva experiència, la relació amb el mestre podia ser propera: “Érem pocs alumnes i el mestre ens coneixia bé”. Els càstigs físics eren habituals: “Als nins ens pegaven i a les nines les pessigaven”. El 1965 es varen prohibir i, a poc a poc, varen desaparèixer. En aquells anys, el respecte i la por coexistien: “El professor era una autoritat que imposava respecte. Si anaves a casa i deies que el mestre t’havia pegat, sovint te la tornaven. La societat era així”.

La Llei general d’Educació del 1970 va marcar un abans i un després. “És la millor llei que s’ha fet fins ara i la que més canvis ha fet, seguida de la LOGSE”, defensa. La seva aplicació va transformar l’escola: “Apareix l’EGB, el BUP i el COU. Era una escola més activa, sense càstigs físics, amb comentaris de text i redaccions creatives. Cada àrea tenia el seu llibre i no tenia res a veure amb el sistema anterior”. Tot i l’optimisme inicial, algunes reformes no es varen desplegar per manca de recursos.

Voràgine legislativa

Amb la LOGSE, als anys noranta, es configura l’estructura educativa encara ara vigent: Primària, Secundària i Batxillerat. La seguiren la LOCE (que no es va arribar a aplicar), la LOE, la LOMQE i la LOMLOE. Cinc normatives en trenta anys, quatre de les quals s'han aprovat entre el 2002 i el 2020. “S’ha abusat dels canvis. Ara programacions d’una manera, ara projectes educatius, ara es lleven, ara es tornen a posar... Les polítiques educatives necessiten temps perquè s'assentin i se'n vegin els resultats”. Malgrat tot, reconeix avenços, especialment en l’atenció a l’alumnat amb necessitats educatives: “S’ha millorat molt, però encara no s’hi ha trobat la solució definitiva”. Ara bé, hi ha dos talons d’Aquil·les: l’abandonament i el fracàs escolar. “Fa trenta anys que els governs s’hi capfiquen, i vinga canvis. Però no ho han resolt”.

Carrió descriu també la mateixa transició d’alumne a mestre, ja en democràcia: “Vaig passar per tot el sistema educatiu mentre canviava. Als anys 70 encara no hi havia democràcia, però ja es respirava”. Les escoles d’estiu per a mestres varen ser determinants: “La primera es va fer al Lluís Vives el 1968. Ens reuníem amb professors vinculats a Rosa Sensat, que havien viscut la filosofia republicana i ens explicaven les teories educatives modernes”. Aquest aprenentatge es va mantenir fins als anys 2000 i va deixar una empremta profunda en la manera d’entendre l’educació.

Amb aquesta mirada, Carrió construeix un relat viu de la història educativa espanyola: un viatge des de les aules estrictes i adoctrinadores del franquisme fins a l’escola democràtica i creativa. Tot explicat per algú que n’ha estat alumne i mestre: guionista i actor alhora.