Qui escriu malament no pensa bé
Amb independència de la rectificació d'última hora del Govern, la dimissió del sistema educatiu amb les faltes d’ortografia diu moltes coses de nosaltres, i cap de bona. La primera és l’espectacular baixada de l’exigència acadèmica, que és l’extensió escolar de l’encoixinament de la canalla per part dels pares, i la incapacitat per trobar el punt mitjà entre el benestar emocional dels alumnes i l’esforç que han de fer per aprendre. La canalla petita està àvida d'aprendre i trobarà normal el nivell de domini de l’ortografia que els adults considerem normal.
Diu també de la poca importància que donem a les llengües, tot i les hores que s’hi destinen als plans d’estudis. Com volem que els estudiants surtin amb un bon anglès de l’escola si surten amb un mal català o castellà? El menyspreu per l’ortografia equival a dir-los que les llengües no són tan importants, com si ens fes vergonya exigir una expressió correcta, sobretot en català, que és la llengua vehicular de l’ensenyament. I, de fet, les faltes d’ortografia són la punta de l’iceberg d’un problema més greu, que és el baix nivell que tenim en expressió oral i escrita, que al seu torn és l’expressió d'un problema encara més greu, que és que qui escriu malament no pensa bé.
En aquesta discussió sempre hi ha l’espavilat que mira el dit en comptes de la lluna i que diu que aviat deixarem d’escriure a mà, de manera que amb el senzill gest de passar el corrector al text s’hauran acabat les nostres faltes d’ortografia. Segons aquest criteri, deixem que les calculadores facin les sumes, les restes, les multiplicacions i les divisions, o que la IA s’encarregui dels treballs de l’assignatura d’història.
