Enrique Javier Díez: "Les escoles no poden continuar banalitzant el creixement del neofeixisme"

PalmaEnrique Javier Díez és catedràtic de la Universitat de Lleó i una de les veus més actives en el debat sobre el paper de l’educació davant l'auge dels discursos d’extrema dreta. Especialista en pedagogia crítica i educació per a la democràcia, defensa una escola que contribueixi a formar una ciutadania compromesa amb els valors democràtics i el bé comú. Aquesta setmana és a Mallorca per presentar aquest dijous (La Col·lectiva) el llibre Pedagogia antifeixista. Construir una pedagogia inclusiva, democràtica i del bé comú davant l’auge del feixisme i la xenofòbia. Tot plegat, en un moment en què el debat sobre la presència d’aquests discursos entre el jovent ja és protagonista.

A les Balears, com en molts altres llocs, es detecta un augment de simpaties cap a discursos d’extrema dreta entre part del jovent. A què ho atribuïu?

— Aquest fenomen es va començar a estudiar al sud de França, quan va sorprendre que molta gent amb una ideologia comunista i obrera passàs a votar opcions d’extrema dreta. Les conclusions a què es va arribar són lliçons que no hem après. És, en certa manera, la tragèdia de la socialdemocràcia. Quan la dreta arriba al poder sempre promet canvis, encara que sigui "a sang i foc" o amb una motoserra, com diu Milei. Però quan l’esquerra arriba al poder acaba gestionant el capitalisme a través de la denominada tercera via. Això genera una sensació d’incompliment i una part de la classe treballadora es percep desatesa. Moltes de les transformacions que han afeblit l’estat del benestar s’han produït durant governs socialdemòcrates. Margaret Thatcher va arribar a dir que se sentia orgullosa de Tony Blair perquè havia adoptat el seu marc ideològic. A partir d’aquí s’instal·la la idea que "tots són iguals", perquè uns fan determinades polítiques de manera directa i altres més subtilment. En aquest context, la dreta ofereix un missatge molt simple: almenys "els d’aquí" serem els primers.

Aquest creixement es produeix també dins l’escola. Quins senyals concrets pot detectar un docent a l’aula quan aquests discursos comencen a arrelar?

— Les guerres mai no comencen amb la primera bala, sinó amb un canvi en el llenguatge. Fa poc participava en una jornada educativa sobre el genocidi palestí i cinc estudiants ens deien que, si es feia una activitat sobre la població palestina, també se n’hauria de fer una sobre la població israeliana. Utilitzaven exactament els mateixos arguments que Vox, però elles no eren militants de Vox. Són maneres de pensar que s’han viralitzat, i les xarxes socials hi tenen molt a veure.

— També he vist alumnes de dotze anys que es definien com a votants de Vox, que parlaven de 'feminazis' o d’'ideologia de gènere'. Eren alumnes d’una zona minera i obrera. Han après que avui 'fer el dolent' a l’escola ja no és ser punk ni rebel, sinó ser de Vox, perquè això és el que es percep com a antisistema. La rebel·lia ha canviat de bàndol, i això és una victòria cultural de l’extrema dreta.

— El professorat ho detecta fins al punt que alguns alumnes canten el Cara al sol als passadissos o afirmen que amb Franco es vivia millor. També hi ha una diferència de gènere important: són sobretot els homes els qui es mostren més receptius a la idea que un sistema autoritari podria ser millor si resolgués problemes que els preocupen, com l’habitatge, l’ocupació i altres qüestions materials.

Però quin és el bessó de la qüestió?

— L’esquerra no està oferint un relat d’esperança davant aquests problemes. A més, fins i tot sectors de l’esquerra han assumit discursos meritocràtics. I això també es reflecteix a l’escola, que educa en un model competitiu, fomenta l’emprenedoria i la competència pràcticament des de les primeres etapes educatives.

Des de la realitat balear, amb una gran diversitat cultural i lingüística, aquest tipus de discursos tenen un terreny més delicat o més fàcil de polaritzar?

— L’extrema dreta adopta trets dels models racistes i patriarcals que han sostingut històricament el model occidental. Això no és res nou. El que fa és teatralitzar aquests discursos i, en contextos multiculturals, exagerar les diferències perquè sempre necessita construir un enemic. Converteix les relacions socials en una lògica de "o estàs amb mi o estàs contra mi". Defensen conceptes com la iberosfera i projecten lideratges molt masculinitzats. La figura d’Abascal, per exemple, s’associa a aquesta idea del líder fort, del cap que guia el grup i no es qüestiona.

Què pot fer realment el sistema educatiu –més enllà dels discursos generals– per prevenir aquesta normalització de l’extrema dreta entre joves?

— El primer que hauríem de fer és demanar-nos què hem fet durant els darrers 30 anys perquè tants joves acabin acostant-se a posicions neofeixistes. És evident que la família, la societat i les xarxes socials hi influeixen, però els infants passen moltes hores a l’escola. Alguna responsabilitat també hi tenim.

— Ara bé, per educar un infant cal tota la tribu. L’escola tota sola no ho pot fer. L’extrema dreta ho ha entès perfectament perquè fa pedagogia pública de manera permanent i manté una autèntica batalla cultural. Han aconseguit crear un llenguatge nou que fins i tot ha assumit part de l’esquerra i han ressignificat conceptes tradicionalment progressistes com la llibertat. A Madrid, per exemple, la llibertat és fer una cervesa a la terrassa "perquè jo ho valc".

És una situació reversible?

— L’esquerra sovint arriba tard a aquesta disputa cultural. Els intel·lectuals també hi han arribat tard, discutint si allò que tenien davant era populisme o una altra cosa. Cal entrar en aquesta batalla cultural perquè l’extrema dreta coneix molt bé les eines del discurs crític i les utilitza a favor seva. Han estat capaços fins i tot de reapropiar-se de formes de protesta que abans identificàvem amb l’esquerra. Les escoles no poden continuar ignorant ni banalitzant el creixement de l’extrema dreta i del neofeixisme. Han de prendre consciència del fenomen i actuar-hi. Els docents han d’educar en els valors de l’antifeixisme.

Hi ha qui defensa que l’escola ha de ser neutral i no “entrar en política”. És possible ser neutral davant discursos que qüestionen drets democràtics bàsics?

— L’altre dia un alumne em va dir que jo polititzava l’assignatura. Li vaig respondre que sí, que efectivament ho havia entès: l’educació és política. L’educació que es presenta com a apolítica és, probablement, la més política de totes. L’extrema dreta acusa els altres d’adoctrinar, però rarament es qüestiona el paper que històricament han tingut altres institucions, com l’Església catòlica, dins el sistema educatiu.

— L’educació no pot ser neutral. La neutralitat davant una injustícia acaba afavorint qui exerceix el poder. Sempre que eduques estàs transmetent una determinada visió de la societat i una manera d’entendre la vida. No prendre partit també és una manera de prendre partit.