Veritats incòmodes sobre l'impost de patrimoni

L’anunci que Andalusia suprimirà l’impost de patrimoni ha provocat una sotragada imprevista en una qüestió, la de la fiscalitat i el finançament autonòmic, que fa molts anys que està empantanegada. L’impost de patrimoni, en particular, aixeca grans passions. Unes passions que oculten algunes veritats incòmodes. Les enumerem:

Espanya és una raresa

Només Suïssa i Noruega tenen un impost comparable

Tot i els esforços del govern espanyol, que insisteix que “Espanya no és una excepció a Europa”, el cert és que l’impost de patrimoni no existeix a la UE tal com està concebut a Espanya. I a la resta d’Europa, només Suïssa i Noruega el tenen. A França i Portugal es graven les grans acumulacions de patrimoni immobiliari, i a Itàlia, els actius que es tenen a l’estranger.

A Espanya es paga poc

La pressió fiscal espanyola és de les més baixes d’Europa

Per més que els ciutadans tinguin la percepció contrària, les dades són tossudes i demostren que a Espanya es paguen pocs impostos en comparació amb la resta de països de la UE. Només els països de l’Europa de l’Est o Irlanda (un quasi-paradís fiscal) tenen una recaptació més baixa que Espanya en comparació amb la mida de la seva economia. Aquest és un problema etern que cap govern espanyol ha afrontat seriosament i que condiciona qualsevol debat sobre la fiscalitat. 

“Amb aquesta misèria d’ingressos, em sembla ociosa la discussió tècnica sobre quin és l’impost més adequat”, explica Josep Oliver, de la UAB. Oliver recorda que tant l’FMI com l’OCDE li demanen a Espanya que elevi la recaptació d’impostos i avisa que, sense més ingressos, “la desigualtat està arribant a nivells que no són tolerables socialment”. 

Els rics de veritat no paguen aquest tribut

Les exempcions fan que l’impost recaigui en “patrimonis mitjans”

Entre els experts consultats per l’ARA, el consens és que els realment rics s’escapen de pagar l’impost de patrimoni. “Des del moment en què hi ha exempcions per a les empreses familiars, bàsicament és un tribut que afecta els patrimonis mitjans”, declara Antonio Durán-Sindreu, soci director del despatx d’advocats que du el seu cognom. “El gran buidat és de gent que té patrimoni immobiliari, crea societats i està exempta de pagar perquè ho cola com si això fos una empresa familiar”, afegeix.

La Generalitat va fer la seva pròpia estimació i, amb dades del 2015, va calcular que hauria de recaptar un 80% més per aquest impost (és a dir, pràcticament duplicar els ingressos). La principal font de frau, va concloure aquest estudi, és que els afectats declaren menys del que realment tenen a l’estranger.

“El gran repte que té qualsevol legislador és aquest: els grans patrimonis no estan pagant el que haurien de pagar per la seva capacitat econòmica”, diu Durán-Sindreu.

Andalusia no és Madrid

La comunitat de Moreno Bonilla viu de la solidaritat d’altres territoris

Una cosa és que la Comunitat de Madrid decideixi suprimir aquest impost: tot i que afavorida per l’efecte capitalitat, que li permet fer dúmping fiscal, Madrid es pot permetre abaixar impostos perquè aporta més del que rep a la bossa comuna. No és així el cas d’Andalusia, receptora neta de fons autonòmics, sense els quals no podria sostenir-se. Segons les darreres balances fiscals publicades pel ministeri d’Hisenda, l’any 2017 Andalusia va rebre 7.700 milions més dels que va pagar (i Catalunya va pagar 10.000 milions més dels que va rebre). “Jo diria que les comunitats receptores netes [de fons] no haurien de tenir la llibertat d’eliminar aquest impost. No té cap mena de sentit, em sembla un abús”, diu Josep Oliver. 

No hi ha fuga de rics per aquest motiu

Alguns experts avisen que això sí que pot frenar l’atracció de treballadors molt qualificats

Als despatxos de fiscalitat estan acostumats a rebre clients que es volen traslladar a Madrid per pagar menys impostos. Les dades, però, no mostren que això tingui un efecte gaire significatiu. Des del 2012, els contribuents que paguen aquest tribut a Catalunya han crescut un 16%, mentre que a Madrid ho han fet un 19%. Les dades no són exactament comparables, ja que a Madrid només han de declarar aquest impost aquelles persones que tenen més de 2 milions d’euros de patrimoni (encara que després no el paguin perquè està bonificat en un 100%, l’han de declarar). Sigui com sigui, “els estudis no demostren que hi hagi una fuga de ciutadans rics per aquest impost, més enllà de l’anècdota”, sosté Guillem López Casasnovas, catedràtic i membre de la comissió que va elaborar l’última proposta de reforma fiscal.  

Segons altres experts, però, el risc no és la fuga, sinó que, amb aquest impost, es freni l’atracció de treballadors amb salaris elevats. És el que pensa el catedràtic Jordi Galí, que avisa que “una fiscalitat molt agressiva” pot fer que les empreses amb treballadors molt qualificats prefereixin establir-se a altres països. En últim terme, adverteix, “això acabarà afectant les capes més humils de la població, ja que la qualitat dels serveis públics que una societat pot oferir està lligada a la renda per càpita que és capaç de generar”. “Aquest empobriment –rebla– és molt gradual i poc visible i, per tant, tendeix a ser ignorat pels polítics. Augmentar la recaptació a curt termini amb un impost que afecta un percentatge petit de la població resulta molt més atractiu, amb independència de les conseqüències a mitjà termini”.

Esquerra no ha obtingut l’harmonització fiscal

El 2020 va pactar amb el PSOE una equiparació fiscal

El novembre del 2020 Esquerra Republicana va pactar els pressupostos de l’Estat amb el PSOE. Segons va anunciar Gabriel Rufián, un dels punts de l’acord era la creació d’un grup d’experts per reformar la tributació a les grans fortunes i harmonitzar-la a tot Espanya. Dos anys després, tot està igual i no s’ha harmonitzat res. Des d’Hisenda es limiten a dir que ells han complert la seva part del tracte: es va crear una comissió d’experts, asseguren.