UN MOMENT CLAU

Socialitzar el deute privat

Com afecten les regles de despesa de Montoro al deute públic i privat?

Any 2007. Al Regne d’Espanya el deute privat suposa el 274% del PIB espanyol. El conjunt del deute públic puja al 35% del PIB. Conjunt del deute: 309% del PIB. S’inicia la crisi.

Any 2015. El deute privat és el 215% del PIB. El deute públic arriba al 99,2% del PIB. Conjunt del deute: 304,2% del PIB. Es comença a sortir de la crisi.

Quan esclata la crisi, el primer que importa a la cada cop més alemanya UE és la pujada de morositat dels bancs espanyols. La seva fallida arrossegaria els bancs alemanys, francesos i anglesos, principals creditors, i afectaria l’entramat financer internacional. La UE ordena disciplinar la política espanyola per tranquil·litzar les finances internacionals. El nostres espanyolíssims governs es posen immediatament a les ordres. El sector públic ha de treure les castanyes del foc. I comença l’estratègia de fons que ha d’arribar fins a l’any 2020. El setembre de 2011 es reforma la Constitució per imposar a les administracions públiques l’obligatorietat de l’estabilitat pressupostària i la prioritat absoluta (sic) de pagar els deutes. L’abril de 2012 s’aprova la Llei orgànica d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera. El juny de 2012 s’anuncia el rescat bancari de 100.000 milions d’euros, préstec de la UE del qual l’Estat fa tan sols ‘d’avalador’. Cal recordar que fa poc ens han dit que 60.000 milions es donen per no recuperables. El desembre de 2013 s’aprova la Llei de racionalització i sostenibilitat de l’administració local.

Sota aquest paraigua institucional, la llei de 2012 (a partir d’ara la llei Montoro) marca els deures següents: per a l’any 2020 el deute públic no podrà superar en el seu conjunt el 60% del PIB espanyol. Aquest deute es distribuirà el 44% per a l’administració central, el 13% per al conjunt de les comunitats autònomes, el 3% per al conjunt de les administracions locals. El dèficit estructural anual del conjunt de les administracions publiques s’haurà de reduir almanco un 0,8% del PIB espanyol, en mitjana anual. El 2015 i el 2018 es preveu la possibilitat de revisar els compliments i obligacions, en funció de la conjuntura econòmica. No tinc espai per analitzar el rerefons econòmic i polític d’aquesta estratègia classista, injusta, centralitzadora, ineficient i banyada d’un toc integral de cinisme lingüístic.

Regla de despesa

Sobre la possibilitat d’augmentar la despesa no financera de les administracions públiques, amb relació a la pujada prevista del PIB espanyol, o l’anomenada regla de despesa, es disposa que pels tres anys sigui un màxim del 2,4%, el 2,7% i el 2,8%.

S’evidencia que era del tot utòpica la idea d’arribar al 60% del conjunt del deute públic a l’any 2020.

Sembla del tot necessari la proposta del Govern de demanar al govern central un quitament total o parcial del deute públic de les Illes. Molt més si tenim en compte que aquesta devolució és inviable amb els terminis prevists. 6.341 milions d’euros del nostre deute és amb el Fons de finançament a comunitats autònomes de l’Estat, és a dir, el 70,07% del deute el devem a l’estat central. Les comunitats més endeutades som les que hem estat pitjor finançades.

Tornem al principi de l’article. El deute global segueix quasi igual, però s’ha socialitzat més, que és el que es volia. L’estam pagant tots, de manera desigual i amb una fiscalitat cada cop més regressiva. La desigualtat social al conjunt de l’Estat s’ha incrementat. Mentre ens fan veure el dit del deute públic com el gran problema del país, deixam de mirar la lluna del negoci bancari i de l’economia especulativa que hi ha al darrere.

EDICIÓ PAPER 22/02/2020

Consultar aquesta edició en PDF