80 ANYS DE LA GUERRA CIVIL

L’home que donà veu al silenci

Antoni Pons Melià (1917-2010)

Aquell 18 de juliol era dissabte, amb el sol a esplet i els camps rasurats. El jovent menorquí tenia la mirada -i el cor enjòlit- dirigida a la vila del Mercadal perquè, a la tarda, començaven les festes d’estiu, amb cavalls de sang calenta, negres i un poc isards. Però de seguida, vagues rumors de rebel·lió militar a l’Àfrica espanyola feren caure damunt Menorca boires d’acritud i de crida irada a ‘salvar la pàtria’. El general de brigada Bosch Atienza, comandant militar, tot secundant Goded a Palma, difongué la proclama de l’estat de guerra.

Antoni Pons Melià, de només 19 anys, que somniava d’acomplir una carrera militar al servei de la República, es trobava aquarterat al poble del Castell, a la caserna Comte de Cifuentes. Hi havia estat destinat per una maquinació, després d’haver-se sincerat amb el tinent Saldaña. En unes maniobres dalt del Toro, uns dies abans, li havia expressat, sense pèls a la llengua, el rebuig a la invasió del fascio italià sobre Abissínia (avui, Etiòpia). L’oficial ho trobà sospitós contra un abrandat feixisme, llavors en expansió a Europa. Després de la conversa, n’havia donat avís a certs superiors, i Pons Melià es veié rellevat de la Comandància Militar de Maó, a la central telefònica de la qual treballava. Era, idò, al Castell quan els caps de l’illa feren bona la rebel·lió franquista. Però els sotsoficials frenaren el cop, desarmaren la plana major militar i el brigada Pere Marquès es féu amb el comandament de Menorca. La fidelitat a la República reeixiria tota la guerra, a diferència de les altres balears.

El pitjor per a Pons Melià encara havia d’arribar-li, més tost al final de la contesa. Entretant, volgué participar de l’aventura heroica i maldestra de Bayo, en la invasió de Mallorca, que calculava recuperar-la de la barbàrie de morts i desapareguts amb què s’hi havien saldat les primeres setmanes d’hostilitats falangistes. Tornat, però, a Menorca, i ascendint fins al grau de tinent, va viure el trienni fent part de les patrulles que dissenyaven línies de defensa antiaèria. El 39, però, l’ensorrà el fang vermell de la tragèdia.

Mai no ho ha pogut esborrar. Feta la fosca, en aquell capvespre del 8 de febrer de 1939 s’acomiadà del pare, però sense dir res ni a la mare ni a la germana. “Te’n vas perquè tems por la teva vida?”, l’interrogà el pare. “No he fet res mal fet, però els fugitius mallorquins conten el que ha passat allà…, i em sembla que per a nosaltres no hi haurà pietat”. Pare i fill s’abraçaren, i Antoni anà corrents al port per obtenir una plaça a bord del creuer Devonshire, disposat per Anglaterra per fer la rendició pactada de Menorca. El que seguí fou fam, penúries, fred, vexacions i desempara en els camps francesos de concentració. Així que pogué es féu maquis, amb la cobejança de travessar la frontera i fer caure el règim feixista espanyol. Abans, però, el detingueren, ferit de bala en un peu, i s’hagué d’enfrontar a la justícia militar. Li caigueren 42 anys de reclusió, trontollant per presons de Maó i de Sant Miquel dels Reis, a València. “Haver perdut la guerra va representar per a nosaltres, els republicans, sofrir una dura pena, pagar amb la vida i la deshonra el compliment del nostre deure de ser lleials al règim democràtic”.

Catorze anys després de l’empresonament, una idea punyent romania clavada. S’havia promès a si mateix reconstruir la llista completa dels morts fets pel franquisme a Menorca. Volia escriure la ‘llista del silenci’, la dels devastats. Mig segle després, va sorprendre l’opinió pública amb unes carpetes de lletra de formiga, clara i serena, que contenien les fitxes biogràfiques dels 385 menorquins que havien resultat morts. Dia a dia, sense aixecar ferum enlloc, havia visitat els familiars, un a un, per recollir les dades i les circumstàncies de llurs morts, incloses les fotografies. El 2001, l’Institut Menorquí d’Estudis i el Consell Insular de Menorca sumaren finances per editar Víctimes del silenci, una impressionant fossa comuna de morts, afusellats sumaríssims i represaliats, sobre els quals el franquisme sempre havia callat…, havia callat com un mort. Afrontar el recompte dels menyspreats havia constituït una qüestió d’honor. “Per mi, suposava un compromís del mateix calibre d’aquell any en què m’havia compromès, com a soldat, a defensar la bandera, la meva bandera tricolor, la republicana, i amb ella tot el que representava”.

Pons Melià, assossegat i vell, deixà aquest món el maig de 2010. Ara descansa amb tots els altres morts.

El periodista Miquel Àngel Limón Pons recupera la història de perseverança i sentit de la justícia del maonès Antoni Pons Melià. Aquest militar represaliat pel franquisme, amb la seva feina d’investigació i recerca, recollí les biografies dels 385 menorquins assassinats pels revoltats. La seva obra és un homenatge als represaliats i un cant a impedir-ne l’oblit per a generacions futures.

EDICIÓ PAPER 16/11/2019

Consultar aquesta edició en PDF