Cinema
Cultura 04/02/2018

‘Woody & Woody’ ho aconsegueix i s’endú el Goya

La directora d’‘Estiu 1993’, Carla Simón, guanya el premi a la direcció novella i la basca ‘Handia’ acapara la major part dels premis tècnics

Xavi Serra
5 min
Laura Gost i Jaume Carrió reberen emocionats el Goya.

BarcelonaEl premi al curtmetratge animat mallorquí Woody & Woody, un homenatge a la figura de Woody Allen, podria haver aixecat polseguera en uns premis nord-americans. Als Goya, en canvi, es van rebre amb aplaudiments les paraules de la seva guionista, Laura Gost: “Només tinc una certesa sobre Woody Allen, i és que és un creador genial i un artista imprescindible en la història del cinema”. Un contraplà de Dolera no hauria estat malament, per cert. Laura Gost i Jaume Carrió són els artífexs del curtmetratge Woody and Woody, produït pel CEF i Tomavistes i que rep el suport d’IB3 i el Consell de Mallorca. L’origen de la peça audiovisual fou una obra de microteatre de Laura Gost que ha estat adaptada per a aquest curtmetratge. Woody and Woody és un diàleg enginyós entre un Woody Allen de trenta anys i un altre de vuitanta, en el qual estan presents les obsessions del director novaiorquès.

‘Estiu 1993’

No passa sovint que el cinema contempli la irrupció d’una nova veu ja madura i complexa, capaç de captivar la crítica, entusiasmar el públic i emocionar fins i tot el cinèfil de filmoteca més bregat. Els premis Goya que es van celebrar ahir al Madrid Marriott Auditorium Hotel no podien deixar marxar una cineasta tan completa com Carla Simón sense reconèixer la seva feina a Estiu 1993. El Goya a la millor direcció novella era el mínim. En el moment de tancar l’edició, Estiu 1993 només havia guanyat un altre premi: el de Bruna Cusí com a actriu revelació.

Els grans damnificats del premi a la direcció novella de Carla Simón van ser els Javis, directors de La llamada, que comptaven amb el fervor mediàtic que desperten en la faràndula madrilenya. Més sort va tenir ahir l’equip d’ Handia, que va arrencar fort recollint els tres primers premis de la nit -millor muntatge, vestuari i actor revelació-. Més endavant encara sumaria sis premis Goya més: direcció artística, guió original, fotografia, direcció de producció, maquillatge i efectes especials.

Ernesto Sevilla naufraga

L’humor de Joaquín Reyes i Ernesto Sevilla podria haver sigut una novetat refrescant. Els chanantes no van caure en l’error d’impostar un to engolat i accelerat de presentadors televisius i van mantenir la seva naturalitat manxega i el toc surrealista, però la falta de ritme de Sevilla en el monòleg inicial i la poca brillantor dels acudits del guió van fer del número inicial un dels més fallits que es recorden. El silenci que seguia les seves bromes -algunes tan poc lluïdes com “Aquesta és la meva nit, perquè totes les actrius es volen emportar un cabezón a casa seva”- va ser l’indicador més eloqüent del fracàs d’un Sevilla titubejant i traït pels nervis a qui clarament els Goya van anar grans. Reyes tampoc va fer història, però la seva desimboltura en les bromes pactades amb els nominats va salvar la papereta, sobretot quan ell i Emily Mortimer es van posar a parlar en basc o quan va explicar a Leticia Dolera què és el mansplaining. Però un símptoma del naufragi general és que va ser més graciós veure Laia Marull a punt de dir el guanyador del Goya a la millor producció abans que el nom dels nominats que molts dels acudits de la parella.

Un dels moments àlgids de la nit va ser l’aparició de Marisa Paredes per recollir el seu Goya d’Honor. Esplèndida, va recordar els discursos que va pronunciar en els seus anys de presidenta de l’Acadèmia espanyola, especialment el polèmic del No a la guerra -“El tornaria a repetir”, va afirmar-, i va deixar una frase per al record: “He tingut la sort que molts directors apostessin per mi, però alguns directors també han tingut la sort que jo apostés per ells”. Pura dignitat.

Els Goya van certificar la ratxa d’èxits del curt català i espanyol de l’any, Los desheredados, de Laura Ferrés, que fa només una setmana s’emportava el Gaudí. “Aquest curt va néixer quan la meva família i jo vam perdre un negoci de molts anys -va dir la directora-. Mai m’hauria imaginat que d’aquesta pèrdua n’arribaríem a guanyar alguna cosa”.

Nora Navas i Mariono Barroso, vicepresidents de l’Acadèmia, van prendre el lloc de la presidenta Yvonne Blake, convalescent per l’ictus que va patir al gener. Barroso va reivindicar primer la feina de “les milers d’Yvonnes Blake que treballen en silenci davant i darrere de les càmeres” i va celebrar el cinema com a vehicle per a la concòrdia:“Junts som més”. A Navas li va tocar la part més reivindicativa del discurs: reclamar al ministre Méndez de Vigo la baixada de l’IVA del cinema -“encara segueix al 21%, malgrat les promeses i els anuncis oficials”- i sumar-se al clam per l’equitat. “Si derrotem la superioritat de gènere derrotarem el monstre de la violència contra les dones -va defensar-. I ho hem d’aconseguir tots junts. Totes juntes”. La reivindicació feminista, per cert, va estar present durant la gala però no va eclipsar el cinema, magnificat per l’ombra del gegant d’ Handia i de les petites protagonistes d’ Estiu 1993.

stats