Wilco incendien el Liceu durant dues hores i mitja

Que Wilco visitin Barcelona fa temps que ha deixat de ser notícia. Des del 2004 la formació de Chicago ha actuat regularment a la capital catalana (en menys d'un any, al Palau de la Música i al Primavera Sound). El fet innovador, doncs, era el "marc incomparable" del Gran Teatre del Liceu, una mena de trampa per a fans que ja els havien vist deu vegades però que -ai las!- aquest no se'l podien perdre. I la pensada d'unir el millor rock nord-americà del moment a un teatre operístic -sota l'epígraf de Conciertos sublimes - donava peu a tota mena de reflexions. En primer lloc: estem convertint el rock en un producte de luxe? Tenint en compte el preu de les entrades -de 40 a 140 euros-, és evident que la cita no era apta per a totes les butxaques. De fet, a la platea s'hi veia gent d'una edat més que respectable i -això no s'havia vist fins ara- americanes i corbates. Acabarà el grup de Jeff Tweedy en una novel·la de Bret Easton Ellis?

Però més enllà de si, com U2, Wilco acaben fanatitzant també els pijos -reconeguts amants de la bona música -, cal tornar a rendir-se a l'evidència: Wilco no fan mai cap concert que no sigui sublim. Amb un repertori similar al del Palau, els de Chicago van començar invocant els seus inicis (magnífic Misunderstood ) per, de seguida, donar ales al seu vessant més electrònic ( Art of almost ) i encadenar les gairebé dues hores i mitja més completes que es poden veure en l'actualitat. Els incendis de Nels Cline a la guitarra, les tempestes de soroll i les antigues sorpreses convertides ja en ritual van deixar lloc també a alguns caramels amagats com Shouldn't be ashamed i Hoodoo Voodoo , que va ser com si Woody Guthrie profanés el Liceu amb una colla de borratxos del lumpenproletariat. Com dèiem, sublim.