Wagner i Mahler: cants tel·lúrics a L'Auditori
Matthias Pintscher ha treballat a fons l’obra i ha preparat bé l’OBC
OBC
L'Auditori, 17 d’octubre 2021
Das Lied von der Erde (El cant de la terra) és una de les obres més tel·lúriques de la història de la música i deu la seva reconeguda fama a l’encert de Gustav Mahler d’atènyer les essències mateixes del Misteri, així en majúscules. Cal, per enfrontar-s’hi, una preparació que vagi més enllà de la lectura de les complexes notes que conté, amb una instrumentació grandiosa. I a fe que Matthias Pintscher ha treballat a fons l’obra i ha preparat bé l’OBC per oferir una lectura molt gratificant d’aquest cicle de lieder. S’ha notat sobretot en les intervencions instrumentals solistes, amb un reeixit treball amb la fusta i amb la corda greu, sense desmerèixer la resta. El que potser ha faltat és més control volumètric per equilibrar els plans sonors amb les veus, especialment amb un tenor ofegat literalment pels metalls a l’inicial cant bàquic. És clar que Michael Schade –un tenor que mai ens ha agradat i que mostra estar en hores baixes– tampoc va ajudar a seduir l’audiència, amb un cant tosc, petri i d’emissió irregular i sense matisar les paraules del poema.
Ho té molt millor el baríton –sempre hem preferit la versió per a contralt– perquè en les seves intervencions Mahler no dispara tanta artilleria. A més, L’Auditori va comptar amb un intèrpret de luxe com José Antonio López, de línia noble, fraseig aristocràtic i que va oferir una lectura que partia de la interiorització dels meravellosos textos de Hans Bethges.
El concert arrencava amb una molt notable lectura de l’Idil·li de Sigfrid de Richard Wagner, aquest “regal musical” que l’autor de L’anell del Nibelung va oferir a la seva segona esposa Cosima un matí de Nadal. Pintscher es mostrava expressiu i comunicatiu, oferint una versió de l’obra atenta a les tensions i distensions que conté.
El públic de diumenge al matí ha respost amb sentides ovacions un concert que cal celebrar com el primer del principi de la fi d’una pandèmia i que algun dia qui sap si també mereixerà una peça musical, que hauria de ser menys tel·lúrica que la música de Mahler i que no hauria de tenir res d’idíl·lica, per cert. Perquè no venim precisament d’una festa.
