AUDIOVISUAL

“Jo volia contar la història d’un músic”

Javier Pueyo, quatre anys coneixent ‘Els camins del Blues’ i Víctor Uris

“Jo volia contar la història d’un músic, volia conèixer Víctor perquè havia escoltat la seva música, havia anat a molts concerts, tenia els seus discos... El 2013 varen sortir molts documentals de diferents cantants, diferents músics, diferents grups, i ningú no parlava de Víctor Uris. Em vaig adonar que era el documental que jo volia veure, i ningú no ho feia, així vaig decidir fer-lo jo”, diu Javier Pueyo, director del documental Víctor Uris, els camins del blues.

Javier Pueyo va néixer a Palma el 1985. Ha estudiat audiovisuals a les escoles CEF (Mallorca) i CPA (Saragossa), i després de treballar com a tècnic en diferents produccions de cinema i televisió començà a rodar els seus curtmetratges com a director, Rates (2012) i Diario íntimo de una actriz (2014). També ha realitzat alguns videoclips i diversos anuncis publicitaris.

Com va començar la història?

Un dia, al final d’un concert, li vaig comentar la meva idea a Víctor i em va dir que no, directament que no. Em va dir que ell no era tan important com per això. Però jo volia fer-ho, així que hi vaig insistir i li vaig passar algunes idees per mostrar-li la meva línia de treball. Finalment va acceptar, així que em vaig posar en contacte amb la seva discogràfica, Blau, i començàrem a fer feina en el projecte.

És un treball de quatre anys...

Sí, des del 2014. La peça, de 20 minuts, està feta amb molta cura i moltíssim d’afecte. El més difícil era trobar un bon punt de partida, per explicar una bona història necessites un fil fort per estirar. Va ser el blues, era un desert al panorama musical de les Illes als anys 80, i Víctor va convertir aquell desert en un paradís, primer amb la seva Harmònica Coixa i després amb les seves diferents facetes.

Quines sensacions naixien, a mesura que avançava el metratge?

Moltes, totes molt intenses. Com diu ell, es va iniciar a la música igual que en moltes facetes de la vida. Diu que va deixar de caminar sense que ningú li demanàs permís, i que després de la mort de la seva àvia, la seva gran àncora, la música i l’harmònica foren el clau al qual s’agafà per deixar de caure al buit. I això m’agrada, m’agrada que hagi trobat en la música la força suficient per tirar endavant. És aquest concepte el que més m´interessava com a realitzador, com un component cultural -en aquest cas, la música- pot ser tan important en la vida d’una persona.

Com és Victor Uris?

Víctor Uris és una persona molt motivada, molt creativa i molt motivadora. Té un cor immens. Al llarg de l’enregistrament surten molts entrevistats, gent que hi va voler participar, com Pau Donés (Jarabe de Palo), Jaime Anglada, Tomeu Penya, Miquela Lladó, Pep Banyo i Toni Reynés (Harmònica Coixa), el periodista Ferran Pereyra, Luis Arboledas (Ossifar), Luis Alberto Segura (L.A.), Jaime García (Sexy Sadie)... Una llarga llista de persones rellevants en el panorama musical que varen dir ‘sí’ des del primer moment. Si era per Víctor, sí. Em vaig adonar de seguida que era una persona molt estimada en l’ambient, a més de molt valorat com a músic.

I quina és la versió del director?

Humil, com és en Víctor, però amb la satisfacció de la feina ben feta. O això creim. El primer esborrany de l’audiovisual durava 40 minuts, i a Víctor li va semblar llarguíssim, però quan en va veure el resultat final i li va agradar, la satisfacció va ser immensa, perquè era el que jo realment cercava. Es va adonar que en el documental no hi havia segones intencions, ni moix amagat, que jo no cercava premsa groga ni sensacionalisme, només saber qui és Víctor Uris, com és com a persona i com a músic i com ho veuen altres professionals. Aquí, a les Balears, tenim autèntiques primeres espases i Víctor n’és una. Jo volia potenciar i posar en valor la sort i l’excel·lència que tenim, i estic content amb la feina perquè ell va quedar content amb la feina.

A més d’un gran músic, Uris sembla una persona encisadora. Ho és?

Ho és. Té energia, talent i capacitat d’adaptació, a més d’un cor immens. Cantants i músics de grups com L.A. o Sexy Sadie, que mai no han tocat amb Uris i que estan fora del cercle del blues, coincideixen en la versatilitat del músic, en tots els registres, perquè en té una infinitat. La música és la música i tocada, bufada o cantada per Víctor Uris, ja sigui blues, country, balades, pop, rock català, salsa o el que faci falta, ell t’arriba i et toca, et pot i et conquista. Per això és capaç de connectar amb tot tipus de públic, cosa que no aconsegueix molta gent...

Javier Pueyo, pam a pam

Respecte del panorama actual del cinema a les Illes, Pueyo reconeix els avantatges de l’era digital i les xarxes socials, “ja que hi ha una interacció molt activa entre programadors i públic, i amb les recerques dels espectadors es poden programar cicles que encertin amb la platea, i també a l’inrevés, per això n’aprenem tots cada dia. Vivim un bon moment perquè hi ha molts festivals de cinema, tant estatals com internacionals, i en ells sempre hi ha algun director balear, com Toni Bestard, Marcos Cabotà, Jaume Carrió o la menorquina Anna Petrus, per posar exemples. I també continuen els rodatges a les Illes, tant locals com estatals i internacionals, i això sempre és molt bona publicitat, a banda que dona feina a molta gent del sector”.

Víctor Uris: els camins del blues es va estrenar aquest estiu a l’Atlàntida Film Fest de Palma i just després va començar el seu recorregut per mostres i festivals, havent estat seleccionat al recent Festival de Cinema de Menorca, entre d’altres.

Paral·lelament a la seva carrera com a realitzador, Pueyo escriu crítica cinematogràfica i els seus textos han aparegut en diferents publicacions, com ara El buque maldito, Amazing monsters, Eros Comixx o la web Fancultura.

El 2015 publica el seu primer llibre, Lucio Fuci: autopsia de un cineasta, un recorregut per la trajectòria del realitzador italià editat per Tyrannosaurus Books.

També ha participat en diferents llibres col·lectius, com Zombie films. Vol 1: Europa, editat per Dolmen Editorial, o Paul Naschy/Jacinto Molina, la dualidad de un mito, de Vial Books.

Des del 2016 treballa como a guionista en diferents programes de ràdio i televisió, continua sent tècnic freelance en rodatges i prepara altres projectes personals.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 22/09/2018

Consultar aquesta edició en PDF