Marc Buxaderas: "Volem que ens aplaudeixin per la qualitat, no per la discapacitat"

PalmaMarc Buxaderas (1999) va demanar a la dramaturga Clàudia Cedó no canviar el nom al personatge, perquè s’hi sentia molt identificat. Perquè “al llarg de la trajectòria d’una persona amb discapacitat t’has d’enfrontar a moltes persones i opinions que van en contra del que tu vols” i amb aquesta obra “he pogut dir allò que com a persona no m’havia atrevit a dir”, conta. Buxaderas –actor i estudiant de Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona– forma part de l’elenc de Mare de sucre, una obra escrita i dirigida per Cedó, que arriba al teatre Principal de Palma aquest dissabte 9 d’abril i a Manacor diumenge. L’obra narra la història d’una al·lota amb discapacitat que vol ser mare i ha d’enfrontar-se a la incomprensió de la seva comunitat.

Com arribau a l’obra?

— Jo tinc un projecte que s’anomena Posa un discapacitat a la teva vida. Penjo monòlegs a Youtube, on parlo de la discapacitat [va nèixer amb paràlisi cerebral] des de l’humor, traient-ne una mica de ferro. I la Clàudia un bon dia em va veure per YouTube i em va escriure per explicar-me el projecte i integrar-me a l’obra. Jo havia fet teatre amateur, però no professional. Així i tot, com sempre he estat de tirar-me als reptes, i vaig dir que sí.

Mare de sucre posa el tema de la discapacitat al centre, una cosa que no és gaire comuna.

— Sí, i per això l’obra és molt innovadora. Podem tenir exemples com la pel·lícula Campeones, en què la discapacitat es toca, però de resquitllada, perquè al final el protagonista és l’entrenador. És ell qui fa el viatge. A més, Mare de sucre aborda un tema que no es toca, de què no es parla, com és la maternitat en el cas de les dones amb discapacitat intel·lectiual. Ho hem posat sobre la taula i almenys jo he descobert tot un món. Per exemple, les dificultats amb què es topen per la institucionalització, o que moltes fundacions directament actuen en la línia de treure del cap a les seves usuàries el desig de ser mares.

Com definiríeu el rol del vostre personatge en aquesta història?

— Jo soc una mica el ‘cagadubtes’. El personatge –del qual vaig demanar no canviar el nom perquè m’hi sentia molt identificat– va per un camí paral·lel al de la protagonista, la Cloe, que té les coses molt clares. En Marc en un primer moment s’ho mira des de la distància, li planteja els seus dubtes:“Vols dir, Cloe?”, li diu. Però acaba pujant al carro d’ella per omplir aquest desig, tot i les dificultats.

Amb què us hi sentiu identificat?

— M’identifico molt amb el fet de dubtar. També perquè en la trajectòria d’una persona amb discapacitat t’has d’enfrontar a moltes persones i opinions que van en contra del que tu vols, i hi ha un moment a l’obra en què m’enfronto al director de la fundació i li acabo dient allò que jo a la meva vida no m’he atrevit a dir moltes vegades per ser molt políticament correcte. Perquè saps que si dius segons quines coses potser acabaran anant en contra teva. Li vaig donar les gràcies a la Clàudia perquè m’havia pogut treure aquesta espineta.

Han estat gairebé tres anys de feina. Com ha estat participar en el procés de creació?

— Ha estat un procés molt lent, que comença el 2019. Sobretot perquè els actors amb discapacitat necessitem més temps i adaptació en el procés de creació. A escala teatral, a mi Clàudia m’ha ajudat molt a posar-me a to, i a creure en les possibilitats de poder-ho fer bé. Quan hi vaig entrar, no coneixia l’elenc, però a poc a poc vaig anar trobant els aliats, que són els companys d’Escenaris Especials i els actors professionals.

Què diríeu al públic que hi anirà?

— Que ha d’estar disposat a entrar allà i fer un viatge molt heavy, de muntanya russa, amb molta emoció. L’obra està absolutament allunyada del paternalisme. No cerquem que la gent s’aixequi a aplaudir-nos perquè tenim discapacitat, volem que s’aixequin a aplaudir-nos per la qualitat artística de l’espectacle. Crec que ho vàrem aconseguir al Teatre Nacional i ho intentarem aconseguir ara a les Balears.