Viena, 1812- Pollença, 2025. La cloenda, en mi bemoll major

PollençaViena, febrer 1812, Carl Czerny, deixeble de Beethoven, estrena a la ciutat imperial el Concert núm. 5 en mi bemoll major op. 73, posteriorment batejat i reconegut com a Emperador, el darrer d’aquestes característiques que va compondre el genial mestre de Bonn i el primer que ja no va poder estrenar ell mateix a conseqüència de la seva sordesa. Pollença, agost 2025, Paul Lewis, acompanyat per l’Orquesta Sinfónica de Tenerife, dirigida per Víctor Pablo Pérez, inicià el concert de cloenda del 64è Festival de Pollença. Johann Friedrich Rochlitz, director de l’Allgemeine Musikalische Zeitung, escrivia: “Sens dubte, un dels concerts més originals, més plens d’inventiva i més eficaços de tot el que s’ha escrit, encara que un dels de més difícil interpretació”. Hi afegirem una petita i minsa addenda. La tonalitat ja n'anuncia l'originalitat des del primer fortissimo, en mi bemoll major, a càrrec de l’orquestra, contestat amb la mateixa bravura per un piano que sembla que està interpretant una cadència de principi a fi d’aquest monumental primer moviment. Un clar i imponent auguri del que vindria a continuació amb una interpretació sòlida i vigorosa, virtuosa, per descomptat, però sense perdre cap detall ni un de la inabastable quantitat que atresora una paleta infinita. L’orquestra, amb el sempre temperat director, no era comparsa d’aquesta història; de fet, rere aquesta introducció l’orquestra mostrà totes les seves virtuts, potència i eficàcia, amb un ritornello de gairebé cent compassos, fins a tornar al joc inicial, amb un acord poderós i la rèplica pianística corresponent, però ja reconduint la narració cap a un segon moviment d’una delicadesa copsadora. Vint minuts, vint, d’una excel·lència i qualitat indiscutible. Del segon moviment, en mi bemoll menor, brollen tot un seguit de sensacions, amb les quals ens fa oblidar de seguida l’exuberància del seu precedent, com si entràssim dins un altre univers, a partir d’una emotiva introducció orquestral i una etèria resposta per part del solista, que de bell nou segueix el seu cadenciós camí cap a un Rondó finale, de bell nou exhibint el vigor inicial i heroic d’una partitura impecable i implacable, interpretada per uns protagonistes que mostraren una perfecta i harmoniosa conjunció que fa pensar en la simbiosi ideal, amb la quadratura del cercle. Mamballetes i bis. Schubert, l’Allegretto en do menor, indiscutible hereu d’una tonalitat que Beethoven també dominava i que mereixeria un altre article que no és aquest.

La segona part, als antípodes, però als antípodes de tot, amb Xostakóvitx com a protagonista, de qui oferiren, en primer lloc, i canviant l’ordre del programa, la Marxa fúnebre op. 55, de la pel·lícula The Great Citizen, seguida de la joia d’una corona farcida d’espines. La gran resposta que ningú no s’esperava. Amb la Simfonia núm. 9, en mi bemoll major, el compositor que més llegendes i conjectures ha suscitat, ja que la vertadera història no la sap ningú, sorprengué l'audiència amb una novena que semblava que havia de ser monumental i la va convertir en un scherzo de cinc moviments i tan sols vint-i-cinc minuts de durada, si fa no fa. Una altra exhibició de versatilitat amb una orquestra que semblava passar-ho tan bé com segurament s'ho va passar l’autor i, per descomptat, Víctor Pablo Pérez. És a dir, que si l’Emperador l’hem titllada d’original, resulta difícil, gairebé impossible, trobar un adjectiu amb el qual fer un mínim de justícia a una peça tan brillant i estrafolària com surrealista, i una interpretació, de bell nou, impecable, per a una partitura amb no poques sorpreses i matisos. Un goig, una cloenda immaculada, en mi bemoll major, que la va arrodonir el mestre amb l’obsequi d’un petit i enèrgic Stravinski.