Les veus més joves de la literatura a les Balears

PalmaEl panorama literari illenc es troba en constant renovació. En els darrers temps, de fet, una nova generació d’escriptors s’hi ha obert pas amb tota una sèrie de nexes en comú: nascuts durant la dècada dels 90 i principis del 2000, quasi tots confessen que escriuen gairebé des de sempre. Molts d’ells han aconseguit publicar gràcies a la concessió d’un guardó, i en tots ells el fet d’haver publicat fet ha afectat, d’una manera o una altra, la seva escriptura.

Així i tot, més d’un qualifica el sector literari de poc permeable, o directament d’hermètic, i no dubten a compartir els dubtes i contradiccions que els suposa formar-ne part per arribar als seus lectors –això sí, la majoria tria parlar de tot això o bé per escrit o bé en àudios de WhatsApp, més que no amb una telefonada, un altre tret definitori de la seva generació. Tenen interessos i referents diversos, que inclouen des de peces icòniques de l’audiovisual recent com Twin Peaks fins a clàssics de la literatura universal, com José Saramago, Mercè Rodoreda i Emily Dickinson, a més d’altres autors de la seva generació, des de Laura Gost a Sebastià Portell passant per Núria Bendicho i Pilar Codony. Aquestes són les noves veus de la literatura en català sorgides de les Balears.

La trobada amb els lectors

A la darrera edició dels premis Ciutat de Palma, molts es varen sorprendre per la joventut del guanyador del premi Llorenç Villalonga de novel·la. Joan Moragues Roca (Muro, 1998) tenia 26 anys quan va rebre un dels guardons més importants dels que es concedeixen cada any a l’Arxipèlag. A més del premi en metàl·lic, les bases especifiquen la implicació de l’Ajuntament de Palma en la publicació de l’obra, que Moragues reconeix que ha estat nul·la. “Per alguna raó sospitosament curiosa, ho direm així, no m’han ofert cap sortida per a la novel·la, i ha passat tot un any i ningú se n’ha preocupat, així que m’he hagut de cercar la vida jo. I la veritat és que m’he trobat amb certa deixadesa, no hi ha un tracte proper ni és fàcil entrar en aquest món”, afirma l’autor. Serà durant els primers mesos del 2026 quan els lectors trobaran la novel·la, de títol provisional Primer foren les estrelles, al catàleg de L’Angle Editorial. S’hi plantegen dos eixos narratius, en diferents espais i temps, amb un d’ells centrat en la vida d’un científic real, Fritz Haber, que va tenir un paper molt important en la Segona Guerra Mundial, la trajectòria del qual va ser la llavor d’aquesta primera novel·la de Moragues, qui actualment exerceix de professor de Matemàtiques a l’IES Albuhaira de Muro, el seu poble natal.

No és l’únic d’aquesta nova fornada que es dedica a l’ensenyament. També ho fan Blanca Pavón (sa Pobla, 2000), que dona classes al grau d’Enginyeria Aeroespacial a la Universitat Politècnica de Catalunya mentre cursa un doctorat en Propulsió Aeroespacial, i Irene Zurrón (Palma, 1990), professora de Literatura Catalana a la Universitat Rovira i Virgili. Com Aina Fullana (Manacor, 1997), autora de la premiada novel·la Els dies bons (Edicions Bromera), Zurrón va estudiar Llengua i Literatura Catalanes a la Universitat de les Illes Balears, uns estudis que, en el seu cas, li varen proporcionar una primera aproximació seriosa a la literatura. La segona, afirma, va arribar amb el premi Documenta 2024, que va rebre ex aequo amb Víctor Recort i que va derivar en la publicació del recull de relats Un gat negre al jardí a L’Altra Editorial, en què els records i la incomoditat davant el món comparteixen espai amb un llarg llistat de preguntes sense resposta i de senyals existencials que formen part de l’experiència quotidiana. “Em vaig presentar al premi amb certa inseguretat, fins i tot por”, exposa l’escriptora, “i quan em varen comunicar que havia guanyat pensava que s’havien equivocat. Així i tot, ara que han passat uns mesos, reconec que estic molt contenta i satisfeta, i que això ha suposat una nova dosi de confiança en el fet d’escriure, m’anima a continuar i a fer-ho més seriosament. Fins ara no sabia què passaria amb les coses que escrivia, i ara sé que quan ho torni a fer tindré present que pot arribar als lectors. Això et fa escriure de manera diferent, tot i que reconec que sempre he estat molt exigent amb mi mateixa”, assegura Zurrón, qui ja havia estat reconeguda l’any 2021 amb el premi Carmesina de la Safor per la novel·la infantil La tribu enmig de la muntanya (Tàndem Edicions).

“És difícil no desanimar-se”

El premi Ciutat de Manacor de Poesia per Arrels inoïdes de Júlia Febrer (Sant Joan, 1998); la menció al premi Vila de Lloseta de Poesia per Un abisme d’impossibles, que tot just ha arribat a les llibreries de la mà de Nova Editorial Moll, d’Aina Coll (Lloseta, 1990), i el premi Antoni Vidal Ferrando que ha rebut Monument, d’Alba Noguera (Palma, 1997), publicat per Adia com el de Júlia Febrer, són només alguns dels guardons que han obert les portes d’aquests autors. Tanmateix, n’hi ha que reconeixen que l’abundància de premis no implica una consolidació del panorama literari, ni prop fer-s’hi. És el cas d’Alba Noguera, qui afirma que “de vegades és difícil no desanimar-se”. “Tot i que hi hagi molts premis arreu dels territoris de parla catalana”, diu Noguera, “això no sempre es tradueix en oportunitats reals per desenvolupar una trajectòria sostinguda dins el món de l’escriptura. Aquesta desconnexió genera, crec, una sensació d’escassetat i fins i tot de competició (per recursos, beques, residències, espais i temps per escriure) que acaba empobrint el potencial transformador, imaginatiu i de vinculació que té la literatura”, apunta l’autor (Alba Noguera demana que, en el seu cas, es faci servir el masculí o neutre). També assenyala la “marcada centralització de la vida literària a Barcelona”. “La meva sensació és que si les coses no passen a Barcelona, costa més que siguin percebudes com a rellevants”, opina.

Des de Barcelona, de fet, on treballa de gestora cultural mentre cursa un màster vinculat a aquesta mateixa temàtica, Clara Fiol Dols (Palma, 1995) cita la novel·la de Noguera, en què un personatge de nom Blai torna a la seva illa natal després d’anys vivint lluny per trobar-hi un territori devastat pel turisme massiu, com una de les lectures que més l’han impactat darrerament. Era l’any 2018 quan Fiol va publicar el seu debut poètic, Miloques i rabasses, amb l’editorial Documenta, i el 2021 quan sortia el seu segon poemari, Còrpora, amb Adia. En el seu cas, però, la trajectòria literària ha anat en paral·lel de la musical i de la seva participació, entre d’altres, a projectes com Marala. “El fet d’haver-me presentat al món més com a cantant pot haver repercutit també en l’obra publicada, que al final ha estat una cosa més circumstancial. No sé molt bé què ha significat per mi publicar perquè tampoc no s’ha convertit en una font d’ingressos, tot i que hagi estat un privilegi que jo, que només tenia una obra publicada, hagi pogut treure la segona amb Adia, per exemple”, comparteix Fiol. Reconeix que sempre té llibretes i projectes literaris en marxa, ja que, segons diu, escriu des d’abans de saber escriure. “Ja inventava poemes i raps llavors, com fan molts d’infants”, assegura.

La màxima llibertat

Qui també ha escrit tota la vida és Blanca Pavón, l’enginyera aeroespacial que el Sant Jordi passat debutava amb Íncube, una novel·la de ciència-ficció publicada per Nova Editorial Moll. “Crec que mai no he viscut sense escriure”, assegura, i el mateix comparteix la poetessa llosetina Aina Coll, qui es mostra feliçment nerviosa davant l’aparició del seu debut. “Publicar ha comportat vertigen perquè sent un profund respecte per la literatura i pels escriptors”, reflexiona, “però a la vegada ha estat una alegria que visc amb profund agraïment”. Per la seva banda, Aina Fullana tenia només 12 anys quan va començar la seva novel·la, una que va quedar inacabada perquè l’ordinador on l’escrivia es va espenyar i no la va poder recuperar. Amb l’adolescència va deixar de banda l’escriptura i va ser durant la carrera que s’hi va tornar a sentir connectada.

Quatre anys després d’haver rebut el premi València Alfons el Magnànim per Els dies bons, llibre que s’ha convertit en obra de teatre i que ara està en procés de traducció al castellà, Fullana té en marxa una nova novel·la que ja té confirmada la publicació. “Fa uns mesos que vaig signar amb l’editorial i tenc data de lliurament i tot, cosa que és una mica nova per mi perquè no he escrit mai així. M’han donat molta llibertat, quant al tema i a la meva manera d’escriure, no és un encàrrec, però és cert que encara he de veure com em relacion amb aquest format, si existeix realment la possibilitat de dedicar-me a això. Per mi escriure vol dir la màxima llibertat”, comparteix l’autora, que actualment exerceix de lingüista a un mitjà de comunicació.

Fullana reflexiona sovint sobre la seva relació amb l’escriptura, com ho fa també Júlia Febrer, qui assegura que la seva manera d’escriure ha canviat molt amb el temps i confia que ho continuarà fent, d’ara endavant. “No ha estat fins fa potser un any que vaig decidir començar a treballar més amb les paraules. Vaig sentir que sí que tenia coses a dir, que em feia ganes fer alguna cosa amb tot el que havia sedimentat dins jo. Perquè, al final, escrivim des d’unes lectures que ens han corprès”, exposa l’autora d’Arrels inoïdes.

Finalment, qui té ben clar quines lectures varen impulsar la seva vocació literària és el menorquí Josep Pons Sansaloni (Ferreries, 1992), que va publicar l’any 2021 la novel·la distòpica Un final a l’editorial Raig Verd. “Escric des dels nou anys. Vaig començar perquè m’agradaven molt les històries que publicava Pere Melis al diari Menorca. M’encantava el llenguatge tan ric que feia servir”, relata l’escriptor. “Al principi, volia demostrar que tenia molt de vocabulari, i de vegades em sortien uns textos un poc mals d’entendre. M’agradaria dir que això ha canviat, però no n’estic del tot segur”, afegeix amb molt d’humor aquest menorquí que amb el seu debut literari ens convidava a reflexionar sobre els límits del culte al jo.