Ens veurem a la taverna, company!

SantanyíDesolació, sorpresa, indignació, ràbia, impotència, commoció... Una teringa d’adjectius per intentar expressar uns sentiments difícils de pair, però reals. També si un s’ha de trobar davant la pàgina per intentar escriure aquestes línies que, tanmateix, al final, acabaran semblant tòpiques i elogiadores cap a l’amic. Potser ell m’entendria més en versos. La poesia mai és gratuïta, sempre porta implícit un missatge que es desplega. Aquest és el secret de la gran poesia -i la seva ho era, gran, i tant!-, i tal vegada m’hauria sentit més còmode intentat cosir un poema.

Manel Marí ens ha deixat, així, sense avisar-nos, sense fer-nos avinent, ni que fos amb carícies, que s’anava apagant. En Manel, el de la mirada sincera, el de la veu potent. La seva poesia era la promesa lírica per arribar a salvar la nostra literatura, absent de tots els torsimanys d’ara, no és falsa i plena d’egos com el que s’estila. Ens havia d’escriure molts versos encara, ens havia d’enamorar amb la seva sinceritat. Sempre ens ha regalat una poesia compromesa, autèntica, d’una perfecció formal i lingüística que fa caure d’esquena. Molt directe, sense fer voltes innecessàries i sobretot amb la veritat per endavant, fent un ball, un binomi entre sacseig i tendresa absolutament magistral. El matís illenc, eivissenc, també s’hi veu tot d’una. Irònic, sofert, preocupat pels colors, pels gestos i els costums dels pescadors al tasser, o de tot el que viu al carrer: “No som pas tan proscrits: som el que a penes / ens permet el carrer mentre desperta” escrivia a Tàlem, un dels seus gran llibres.

Tavernàries, el darrer llibre publicat, guardonat amb l’Alfons el Magnànim de València; una altra vegada amb un dels grans premis -anava sigil·losament escrivint, però construint una carrera sòlida, amb fonaments i arrels profundes- és la seva versió més humana, també amb homenatges a companys que l’han abandonat pel camí, com el narcocorrido que dedica al periodista Xicu Lluy. “Escopir l’incendi” per portar una brusquedat, un dir que faltava ser dit.

Ahir vaig brindar amargament des de Mallorca mentre l’acomiadaven a València: “Beveu, beveu, lectors, abans d´escrutar l´ànim amb què el vi inventaria verins”.

Trobada a Gandia

El vaig conèixer a la Trobada d’Escriptors Joves a Gandia el 2006, uns dies que han fet canviar la vida de molt de nosaltres. La coincidència d’emocions i de curolles va fer que molts emprenguessin un camí real cap a la literatura. Mentre alguns s’engargamellaven cercant un cànon literari impossible, les converses a la terrassa o durant els menjars foren l’escola perfecta i la naixença de moltes amistats, la del Manel inclosa. Bec a la seva salut rememorant el recital que ens va fer de la carta de còctels del xibiu del Jardí de la Marquesa de Gandia. La geografia dels poetes ens fa botar d’una banda a l’altra. Així poguérem trobar-nos aquest estiu també, presentant Tavernàries a la Pobla de Farnals o a Santanyí amb el cicle Versud, i també brindar.

Evidentment, és en Manel mateix qui ha d’acabar aquests quatre mots. I tanmateix els subscric: “Tot i que no t’ho sembli, / tot i que no t’ho creguis ja et trobaré a faltar”.