PalmaEl nom de la rosa, la novel·la d’Umberto Eco, de la publicació de la qual es compleixen 40 anys aquest 2020, narra l’enfrontament entre un perspicaç franciscà -Guillem de Baskerville- i un inquisidor dominic -Bernat Gui-. I la història no queda tan lluny de la ficció: fou un inquisidor dominic -Nicolau Eimeric- qui falsificà els textos d’un filòsof franciscà -Ramon Llull- per fer-lo passar per heretge. El relat d’Eco reflecteix també la polèmica sobre la pobresa plantejada pels franciscans, i fou un fill de Jaume II de Mallorca, Felip, un dels dirigents destacats d’aquest corrent, fins al punt d’enfrontar-se al papa, amb el suport de la seva germana Sança, reina de Nàpols. Per recordar els 40 anys d’ El nom de la rosa, el Centre Associat de la Universitat Nacional a Distància (UNED) a les Illes Balears ha organitzat el curs d’estiu Edat Mitjana: història i ficció. Frares, monges, bruixes i biblioteques, que es durà a terme del 29 de juny a l’1 de juliol de manera virtual.
La novel·la d’Eco se situa a l’any 1327, un decenni després de la mort de Llull. El monestir on s’ambienta la trama policíaca, entorn d’un llibre enigmàtic, serveix també com a escenari d’un col·loqui entre els representants del papa i els dels franciscans més rigorosos. A la banda papal, el dominic Bernat Gui, inquisidor. A la franciscana, el seu general, Michele da Cesena, i l’inflexible Ubertino da Casale. Tots tres, personatges històrics. La qüestió a resoldre era si Jesús i els apòstols eren pobres o no.
No és només subtilesa teològica. Així ho explica el detectiu franciscà Guillem de Baskerville, protagonista de la novel·la, al seu deixeble Adso: “La pobresa no es refereix tant a la possessió o no d’un palau com a la conservació o a la pèrdua del dret de legislar sobre les coses terrenals”. Parlam d’una època en la qual l’Església posseïa més terres i béns materials que no ara, els bisbes i cardenals eren vertaders prínceps, els papes governaven la Itàlia central i els monarques europeus volien controlar aquest poder fàctic. Un càrrec eclesiàstic implicava rendes sucoses, i d’aquí que fossin tan cobdiciats.
El nom de la rosa parla d’Angelo Clareno i Ubertino da Casale com a dirigents dels franciscans “espirituals”, els més fidels a la pobresa de sant Francesc d’Assís, il Poverello (“el pobret”), i que fins i tot plantejaven separar-se de l’orde franciscà, massa relaxat per al seu gust, i crear-ne un de nou. En el llibre, Casale s’uneix a Cesena i Baskerville per defensar la pobresa evangèlica. Però, com escrigué Góngora, aquesta “fa cara d’heretge”, i podia aixecar les suspicàcies del Sant Ofici. Els dominics, domini cani (“cans del Senyor”), estaven molt lligats a la Inquisició. Un franciscà mallorquí, Joan Eixemeno, traduí al català l’ Arbor vitae de Casale.
Els reis de Mallorca estigueren molt vinculats a l’orde franciscà. El fill petit de Jaume II, Felip, format a París, sentí de ben jove inquietuds religioses. Curiosament, ingressà inicialment a l’orde dels dominics -els inquisidors-, però tot d’una el deixaria per decantar-se pel franciscanisme més sever. Com a bon fill de rei, rebé un munt de dignitats eclesiàstiques, entre les quals hi havia la tresoreria de Sant Martí de Tours, però acabaria renunciant a totes per la influència d’Angelo Clareno, el seu confessor. Clareno havia participat en “una comitiva de franciscans espirituals encapçalada per Ubertino da Casale” a la cort papal, segons el cronista Bartomeu Bestard.
Felip de Mallorca, ‘l’Anticrist’
El papa de la novel·la d’Eco, Joan XXII -del 1316 al 1334-, era el segon des que la Santa Seu s’havia traslladat de Roma a Avinyó per pressió dels reis francesos i no aprovava el rigor dels “espirituals”. Joan oferí a Felip el bisbat de Mirapeix i l’arquebisbat de Tarragona per allunyar-lo d’aquestes perilloses companyies, però l’infant refusà aquestes dignitats. Només acceptà, a contracor, la regència del seu nebot, Jaume III, a qui, segons Bestard, tractava amb tanta duresa que el papa va haver de renyar-lo per correspondència. Joan XXII no era partidari dels franciscans pobres: segons Eco, tot d’una en ser elegit va ordenar que capturassin Clareno. El general de l’orde, Cesena, “no tingué objeccions a lliurar-li cinc dels més tossuts frares de Provença i a deixar que el pontífex els enviàs a la foguera”.
Vist que no hi havia manera d’aconseguir la congregació separada d’“espirituals”, Felip va remetre, el 1328, una carta furibunda al papa: “Per bé (...) que som indigne, pels meus pecats, de la perfecció que deman per a mi i per als adherents a la meva norma de vida, tanmateix encara seria més indigne que se’m negàs (...) No dubten els qui comprenen la vida i la naturalesa de la fe catòlica que la denegació seria inspirada per l’esperit maligne”.
Felip trobà una valuosa aliada amb la seva germana Sança, esposa del rei Robert de Nàpols i seguidora entusiasta d’ il Poverello. “Sança defensaria la causa del famós doctor parisenc fra Miquel da Cesena, oposat a tota relaxació de la severitat de la regla de sant Francesc, contra l’autoritat del papa Joan XXII”, assenyala l’historiador Ernest Martínez Ferrando. Quan es designà un altre general, “Sança es negaria a reconèixer-lo i aquesta actitud rebel la posaria en una situació difícil amb la cúria pontifícia”.
Felip de Mallorca, a qui alguns identificaren amb l’Anticrist, segons Ferrando -eren temps de deliris apocalíptics-, passà els seus darrers anys a Nàpols amb uns pocs companys, demanant almoina. Morí cap al 1343. No podia esperar res del següent papa, Benet XII (Jacques Fournier), qui havia estat inquisidor i bisbe de Mirapeix, la diòcesi refusada per Felip. “Recorda aquest nom; per ara, crema albigesos [heretges], però apunta més alt”, diu d’ell Guillem de Baskerville.
Ramon Llull va dir que Felip era un home “il·lustre, devot i humil”. Llull no apareix explícitament a El nom de la rosa, però Umberto Eco hi estava interessat. Pel semiòleg italià, el fet de néixer a Mallorca fou decisiu, ja que aquesta era “una cruïlla a l’època de les tres cultures, cristiana, islàmica i jueva, fins al punt que la major part de les seves 280 obres reconegudes foren escrites inicialment en àrab i en català”.
Si Bernat Gui, personatge a la novel·la, fou autor del manual Practice Inquisitionis hæreticae pravitatis (“Pràctica de la Inquisició en la depravació herètica”), el gironí Nicolau Eimeric (1320-1399), també dominic i també inquisidor, no va quedar enrere i redactà un Directorium inquisitorum, o compendi de l’inquisidor. Com el Gui d’Eco, Eimeric degué ser un vertader energumen: “Boig pertinaç, endimoniat enemic de la fe, untat amb metzina d’infidelitat, mortal enemic nostre i home verinós”, el qualificà el rei Joan I d’Aragó, segons el polifacètic erudit Menéndez Pelayo.
L’inquisidor manipulador
L’objectiu d’Eimeric era desqualificar Llull i el lul·lisme i no mirà prim per fer passar per cites textuals del Doctor Il·luminat les seves anotacions, com a arguments per provar la seva heretgia. Ja Menéndez Pelayo revelà no tan sols que les afirmacions d’Eimeric no se sostenien (“enlloc diu Llull tal desvari”), sinó que la suposada butlla condemnatòria del papa Gregori XI no existia als arxius i, per tant, era una falsificació. Els jurats de València decidiren queixar-se al pontífex, acusant Eimeric de “diversos i enormes crims”, i els consellers de Barcelona els expressaren suport.
El 1997, l’historiador i teòleg Josep Perarnau va analitzar el volum de la Biblioteca Vaticana -una traducció al llatí d’ Ars amativa de Llull- que Eimeric feu servir per ensorrar el filòsof mallorquí, amb les anotacions de l’inquisidor al manuscrit. Les conclusions de Perarnau són contundents: “Els articles atribuïts per Nicolau Eimeric a l’’Ars amativa’ de Ramon Llull són en realitat reelaboracions de l’inquisidor a partir de fragments textuals lul·lians, reelaboracions que mai no són textuals i més d’una vegada són contràries a les indicacions explícites de Llull”. Eimeric feu desaparèixer els continguts lul·lians dels seus refregits sense tampoc poder basar els seus arguments “en cap acte del magisteri suprem de l’Església Catòlica”.
Si no inquisidor, un personatge ben contrari a les novetats a El nom de la rosa és Jorge de Burgos, evidentment inspirat en l’hoste de Mallorca, fa un segle, Jorge Luis Borges. “Volia un cec que custodiàs una biblioteca”, apunta Eco a les seves Postil·les. També: “Tenia ganes d’enverinar un monjo”, i per això consultà el Tractat dels verins del menorquí Mateu Orfila, a la recerca de pocions letals.
EL PRÍNCEP MALLORQUÍ QUE S’ESTIMÀ MÉS SER FRARE QUE EMPERADOR
Fra Jaume de Mallorca era el fill gran de Jaume II i Esclarmonda de Foix; per tant, l’hereu. Fou a final del segle XIII quan sorgí la seva vocació religiosa, per influència de Lluís d’Anjou, aquest hereu de Nàpols i que també hi renunciaria per la vida devota: sant Lluís de Tolosa. Es trobaren a les noces de Jaume el ust, rei d’Aragó, cosí de l’infant -n’hi havia molts de jaumes, a aquesta família-, amb Blanca d’Anjou, germana de Lluís. “ Entrà tanta de privadesa entre monsenyer En Lluis, fill del rey Carles, é linfant En Jacme, fill major del rey de Mallorques ”, assegura Ramon Muntaner, “que diuse que entrells se prometeren, que lo hu faes ço que laltre faria: axí que sacordaren que cascú renunciàs als regnes quels devien prevenir, e quels metessen en lo orde de mosenyer senct Francesch”. És a dir: que es farien, tots dos, monjos franciscans.
Jaume no tan sols renunciava a la corona mallorquina, sinó també a unes noces de pinyol vermell: la seva promesa era Caterina de Courtenay, hereva de l’imperi llatí de Constantinoble. És vera que, en aquestes alçades, a penes quedava res de tals dominis, però s’hauria pogut titular emperador, que no era poca cosa. El seu pare, que no sortia de disgusts, el tractà de dissuadir, però en va; així que ingressà al convent de Sant Francesc de Perpinyà. El seu germà Sanç seria l’hereu i Catalina es casaria amb Carles de Valois, també cosí de Jaume, així que tot quedava en família.
No es tornà a saber gaire cosa més de Jaume, llevat d’una entrevista amb el seu germà Felip, a qui probablement, segons el cronista Bartomeu Bestard, donà ànims per refusar les propostes d’alts càrrecs del papa. Morí cap al 1330, a menys de seixanta anys. Una sepultura jacent, ara al Museu Jacint Rigau de Perpinyà, li ha estat atribuïda: com que vesteix de cavaller, s’ha especulat que s’hauria penedit de la seva decisió i hauria tornat a la vida laica. Però sembla que correspon a una altra persona.
