PalmaLiceu.- Per sort, per desgràcia, justícia o injustícia, –chi lo sa–, o tan sols perquè ara és així, al nom del compositor hi hem d’afegir, per imperatiu comercial, el del director artístic, més enllà de la categoria dels cantants i tan sols amb algunes excepcions. Aquest Rigoletto no ho és, tot i la categoria i qualitat de bona part del repartiment, que per a l’ocasió estava encapçalat per Cristopher Maltman, Olga Peretyatko i Josep Bros com a Rigoletto, Gilda i el Duc de Màntua, respectivament. Però, clar, el neó, el ganxo, l’esquer, il·luminava amb més força el de Monique Wagemakers i la seva minimalista concepció de la tràgica història de Triboulet, protagonista de Le Roi s’amuse, de Víctor Hugo, reconvertit per Francesco Maria Piave en el Rigoletto, bufone, de Verdi i el que segurament va ser el seu primer gran personatge (?). Pot ser que sí. En qualsevol cas, com a mínim està entre els més populars de la història de l’òpera, encara que qui més qui menys quan sent el nom Rigoletto taral·lareja La donna è mobile que canta el Duc de Màntua com a precisa descripció i preclara declaració de principis del personatge, tret habitual verdià. I aquí comencen els problemes, a l’hora de decidir, saber i esbrinar si ha de ser un tenor lleuger, un líric o un que estigui entre l’un i l’altre –Alfredo Kraus tenia la seva tesi.
Josep Bros va ser l’encarregat de donar veu al Don Giovanni de Verdi després d’un parell d’anys de no trepijtar l’escenari del Liceu. Una responsabilitat que va salvar amb professionalitat i sense assumir massa riscos, assegurant, i així evitar el que li havia passat al primer protagonista. Per això va sortir indemne de l’ària més exigent de la funció, el Parmi veder le lacrime. De menys a més va ser el recorregut vocal d'Olga Peretiatko, a qui l’escenografia no afavoria ni poc ni gens, però va ser una Gilda delicada i precisa en la seva metamorfosi i que tampoc no ho va tenir fàcil a l’hora de confrontar les seves virtuts amb les d’un Christopher Maltman poderòs i eficaç en les seves contradiccions, la del bufó encoratjador del trencacors i la del pare protector. El duet Ah! Veglia, o donna, emotiu, com ha de ser i així va ser. Pel que fa a Daniele Caligari, ens va oferir una lectura sense treva, inflexible i fluida. Tant és així que no donava opció als aplaudiments que no fossin un final d’escena. Una decisió molt lògica, però que va una mica en contra de l’espectacle i a favor de la composició i de la història. Podeu triar.
Ara toca Wagemakers i la seva concepció del tràgic melodrama, que no és redundància. Ja havia visitat el Liceu quatre anys enrere; per tant, no hi havia efecte sorpresa, que sempre és valor afegit. Es tractava de consolidar el muntatge en funció de l’eficàcia del discurs que planteja i donar cos a la maledizione, que era com s’havia de titular inicialment. Indiscutible. Estèticament impecable, minimalista, colorista, elegant i que al mateix temps no interfereix ni requereix concessions per entendre la història. Una altra cosa és que les veus tinguin alguna dificultat per projectar cap al respectable i no cap a les entranyes de la tramoia.
