Siri Hustvedt: “Trump ha agafat la retòrica dels discursos de Hitler”

PalmaLes mans de Siri Hustvedt (Northfield, 1955) puntuen el seu discurs, tan serè com ferm. Es posen amb calma quan recorda el seu marit, l’escriptor Paul Auster, mort l’abril del 2024, i protagonista del seu pròxim llibre, Ghost stories, “un collage documental” que li ha donat pau en el dol.

Però s’agiten amb força quan parla de l’ascens de l’extrema dreta, l’administració Trump i el genocidi a Gaza: s’entrellacen i s’alcen com les d’una directora d’orquestra que subratlla la seva indignació. Hustvedt, novel·lista, assagista i poeta, premi Princesa d’Astúries de les Lletres el 2019, visita Mallorca com a part del Festival de Literatura Expandida a Magaluf (FLEM). En acabar la trobada amb els periodistes i amb ARA Balears, somriu i dona les gràcies per les preguntes.

Com varen modelar la vostra infància i aquell estiu a Islàndia llegint fins a altes hores de la nit la vostra percepció de la vida, l’art i la literatura?

— Vaig créixer en un poble molt petit de Minnesota i tenir llibres a casa va marcar la diferència. Podia agafar els del meu pare i la meva mare em regalava novel·les. Vaig passar aquell estiu a Islàndia llegint Dickens, Austen, Dumas, totes les recomanacions de la meva mare. Una vegada adquireixes l’hàbit i la necessitat de llegir, no atures. Vaig tenir sort amb els meus pares. Ara bé, hi ha poetes i escriptors que varen créixer en llars sense llibres, sense pares, i que es varen convertir en éssers humans sorprenents i creatius. Així que no sempre ha de ser així; no és necessari, però crec que em va ajudar.

Molts dels vostres llibres exploren la memòria, el dol i la identitat. Creis que escriure pot ser una forma de dol o, fins i tot, de resistència?

— Sí, ho crec. He reflexionat molt sobre això. Quan era professora voluntària d’escriptura per a pacients psiquiàtrics, escrivíem la paraula ‘jo’ i fèiem exercicis sobre escriure records. Veure aquest ‘jo’ en la pàgina, no és el ‘jo’ encarnat, el que respira i batega. És el que jo dic el familiar extraterrestre. L’alienació en l’escriptura permet una distància necessària entre el cos i aquest símbol en la pàgina que té un valor terapèutic. I no ho sabia abans de fer classes. Em va impactar molt que els pacients se sentien millor en sortir de la classe que en entrar-hi. I era, almenys en part, per escriure alguna cosa que no canviarà si no ho modifiques. Això té possibilitats de sanació. Just després d’acabar Ghost stories, sentia que l’escriptura havia estat una força estabilitzadora en el meu dolor.

— Cada matí m’aixecava i sabia que tenia el llibre per evocar aquest home i la nostra relació.

Convertíreu el dolor en literatura.

— Sí, i va servir per al jo que respirava, caminava; el meu jo encarnat. Em va donar forces durant aquest primer any de dolor extrem. Quan Paul va morir, vaig perdre la meva vida quotidiana.

Va ser el vostre company de vida, però també heu perdut el vostre primer lector.

— Sí, aquest llibre serà el primer llibre que publiqui que ell no hagi llegit. És estrany. Vaig llegir el seu darrer llibre, Baumgartner. Mentre l’escrivia, no deixava de dir: “No sé què estic fent. No puc continuar fins que em diguis que puc continuar”. Ho vaig fer perquè no tenia molt a dir. Em va semblar meravellós.

Ara teniu l’oportunitat d’honorar aquesta relació a Ghost Stories.

— Sí, és una espècie de collage documental, en el qual s’inclouen les cartes de l’inici de la nostra relació i les meves reflexions sobre el procés i l’època. Una de les coses sorprenents d’escriure-ho és mirar un jo anterior. Vàrem estar junts 43 anys i ni ell ni jo érem la mateixa persona que quan ens vàrem conèixer. Esper que el llibre transmeti aquesta relació en evolució i plasmi alguna cosa d’aquest home que tant estimava, sense que sigui una hagiografia. Va ser beneficiós, sorprenent i emocionant per a tots dos llegir-nos sempre en veu alta el que anàvem escrivint. A més, els escriptors no sabem realment què feim. Hi ha aspectes ocults del jo que emergeixen en l’escriptura de maneres que no apareixen en cap altre lloc. Això va crear una emoció en la nostra relació que mai no va desaparèixer.

Creis que el feminisme actual necessita redefinir la seva veu en un context global cada vegada més polaritzat i hostil als drets socials?

— Sí, però, probablement, mai no hi haurà una veu unívoca en el feminisme. Per mi és fonamental que reconegui els drets i la realitat transgènere de persones que sofreixen prejudicis i horrors. Em resulta estrany adonar-me que una cosa anomenada ‘feminisme radical’ ha estat antitrans. El secret és ser profundament conscient de totes les diferències en l’experiència humana i, al mateix temps, forjar connexions reals.

Heu denunciat la doble moral amb què es jutja l’obra de les escriptores. Sentiu que encara s’imposen aquestes etiquetes en el món literari?

— Em va dur molt de temps comprendre que la misogínia i el sexisme en les arts no és una cosa personal. Una vegada, un periodista a Alemanya em va dir que el meu marit havia d’haver escrit la meva primera novel·la. I vaig pensar: “Què?”. Increïble. Ho veig com a part d’una llarga història sistèmica i et lleva un cert pes de damunt. Però, per descomptat, que és injust. De vegades, vaig sofrir el sexisme del món exterior. Mai, dins el meu matrimoni. Mai.

Què en pensau de la trivialització cultural i la polarització política?

— El moviment MAGA [Make America Great Again], com la Unió Soviètica o els nazis, crea un univers segellat. Trump no podia perdre les eleccions perquè la seva cosmologia exigeix que sigui una espècie de guanyador sobrehumà i intocable. Els feixismes a Espanya, a Itàlia, el nazisme i MAGA no estan units per la ideologia sinó per la cerca de bocs expiatoris. Necessiten un enemic. O diversos. L’esquerra, els migrants, els jueus. Goebbels expressa exactament el que fa MAGA. El geni de Donald Trump, i ús aquesta paraula amb cura, és un geni retòric que ha agafat directament dels discursos de Hitler. Un supercòs inamovible del qual res entra ni surt. No es pot dialogar amb això. És impossible. Existeixen precedents històrics del que està succeint ara als Estats Units. Molts diuen: “Bé, ja passarà”, que és just el que molts alemanys deien de Hitler.

Heu dit que MAGA és un moviment basat en conceptes antics.

— Es basa en la misogínia, la xenofòbia i el racisme, i l’estam veient a tot el món. Els mitjans de comunicació als Estats Units continuen qualificant l’administració Trump de conservadora. Conservador significa conservar el que es té i el que estan fent és política reaccionària i neofeixista. No conserva res. És una transformació radical i una reacció contra el feminisme, l’antiracisme i la migració. L’única cosa que podem fer és la resistència col·lectiva. Dels Estats Units m’espanta la rapidesa amb la qual la gent s’està rendint, des de les universitats a la gent de la tecnologia. La ideologia sembla una moda i no una creença veritable, una identitat moral. Això m’espanta moltíssim. És un alleujament estar a Espanya. Sents que Europa continua aquí. Intent fer el que puc, però és aterridor. Tenc por.

Què en pensau de la disputa semàntica sobre el genocidi a Gaza?

— He estat casada amb un jueu i la identitat mig jueva de la meva filla és molt important per mi. David Grossman, un escriptor israelià meravellós, ha dit que, per descomptat, això és un genocidi. Quant a la definició legal, no crec que hi hagi cap dubte, i tampoc per a moltes organitzacions jueves als Estats Units i a altres llocs, que el govern israelià ha perpetrat el genocidi a Gaza. Resulta dolorós per a molts als Estats Units que el govern estatunidenc sigui, en gran manera, responsable d’armar l’exèrcit israelià sense condicions. Hi ha demòcrates allunyant-se del suport incondicional a Israel. És un senyal esperançador.

Hi ha algú capaç d’enfrontar-se a Trump dins el Partit Demòcrata?

— No en aquests moments. Crec que els Estats Units viuen una guerra civil freda per l’immens poder que té l’administració Trump. Controla totes les branques del govern i hi ha dificultat que els demòcrates contrarestin aquest poder. Al mateix temps, han estat covards. Hi ha resistència en tot el país, però no es conta. És com si no existís. Però existeix. I ha de ser col·lectiva.

Com a escriptora, heu reflexionat molt sobre l’envelliment. Com ha canviat la vostra veu literària i els vostres interessos amb el temps?

— Som vella. La meva mare em va dir una vegada: “En realitat, envellir és meravellós. L’únic problema és que el teu cos s’enfonsa”. Aquestes paraules de saviesa m’acompanyen. No tenc la mateixa energia que de jove, però sí, una suma de múltiples experiències que em permet ser més flexible mentre tingui la capacitat de recordar-les. Amb el temps, totes aquestes veus que t’habiten afecten la teva pròpia veu i la converteixen en una realitat plural. L’expansió del jo es fa a través del diàleg amb els altres, tant vius com morts. I l’única manera de parlar amb els morts és llegint-los.