'Trigonometry': la sèrie que defensa que sí que existeixen els unicorns
La producció britànica aborda el poliamor com cap altra ficció audiovisual ho havia fet fins ara
Duncan Macmillan i Effie Woods per a BBC Two
En emissió a HBO España
L'agost és un mes propici per repescar sèries que les plataformes just recuperen o que ens havien passat desapercebudes enmig del torrent setmanal de novetats que omple l'agenda serièfila. Com Trigonometry, una minisèrie britànica creada pel dramaturg Duncan Macmillan (autor de Pulmons i Les coses excepcionals, dues obres que Sixto Paz ha escenificat a Barcelona) i la també actriu Effie Woods. Es va estrenar l'any passat i es mereixia haver fet més soroll per la seva transformadora visió d'un retrat amorós triangular.
Trigonometry no podia començar de manera més oportuna. La Ray (Ariane Labed) pateix un accident mentre practica una rutina de natació sincronitzada. L'esportista olímpica s'adona que toca un canvi de ritme. Ja és hora de deixar enrere la pressió que suposa aquesta disciplina i tenir cura d'ella mateixa, així que marxa a Londres per emprendre una nova vida i s'instal·la a l'habitació que li lloga una parella, la Gemma (Thalissa Teixeira) i en Kieran (Gary Carr), a casa seva. La Ray no tarda en enamorar-se. Dels seus companys de pis. Dels dos. Alhora. I el sentiment és recíproc. La nadadora sembla ser un unicorn, la paraula que s'utilitza en l'argot per denominar just el contrari d'una espelma: la persona que s'afegeix a una parella harmoniosa per transformar-la en un triangle.
Al contrari de tantes altres produccions televisives, Trigonometry és una sèrie que no vol presses. Aquí no es tracta d'acumular esdeveniments i girs de guió, sinó d'observar la vida quotidiana dels personatges per aprofundir en el seu estat emocional i en aquella intimitat compartida en què es conrea l'amor. Com quan la Ray i en Kieran es mostren els respectius cossos masegats i plens de blaus. A favor hi juga una realització molt acurada, amb la textura cinematogràfica d'un drama independent. La direcció la firmen Stella Corradi i Athina Rachel Tsangari, cineasta de culte des que va debutar amb Attenberg (2010), un film apadrinat per Iorgos Lànthimos i protagonitzat també per Ariane Labed, el rostre més carismàtic del nou cinema grec.
Formalment, la sèrie explora diferents estructures geomètriques. En el quart episodi, el del casament, la Ray bascula entre corrents centrífugs i centrípets. La noia primer se sent expulsada del nucli familiar, mentre la càmera va d'un familiar a l'altre, per acabar finalment integrada al centre de la parella. En el setè episodi s'estudien els efectes expansius de la relació equilàtera dels protagonistes quan decideixen fer-la pública al seu entorn. La seva decisió ressona positivament en la majoria d'altres personatges, que semblen plantejar-se amb més obertura alguns aspectes de la seva vida, en una estructura narrativa que en més d'un moment torna a un punt del relat que ja havíem vist però enfocant-ho des d'un altre punt de vista. La sèrie també té clar, com fa palès en l'episodi sis, que abraçar la diversitat també suposa entendre que tothom necessita el seu temps, alguns més que altres, per assimilar un nou tipus de relació.
A Trigonometry no hi ha cap gran declaració sobre el poliamor (amb prou feines es pronuncia aquesta paraula). Tot és més quotidià i realista. I alhora, els personatges no es podrien prendre més seriosament la seva relació. La sèrie copsa aquesta defensa de la llibertat d'estimar com i qui vulguis que es fonamenta en el compromís i el suport mutu, i no en les proclames ni les modes. Trigonometry és una sèrie que t'abraça fort, com fan entre ells els protagonistes.
